LA TRAÏCIÓ DE FRANCISCO PIZARRO

Expliquen les cròniques de l'època que Vasco Núñez de Balboa, un dels grans conqueridors espanyols del segle XVI va ser executat per traïció a la Corona, tot i que es desconeixen els detalls exactes d'aquest delicte. Si bé és cert que el navegant havia sabut conciliar les hostilitats amb els indígenes del Nou Món deposant la violència i arribant a acords comercials amb ells, no sembla que sigui motiu suficient com per ser considerat un traïdor.

Abans del fatídic episodi, era notori que els seus mètodes i les seves exigències no eren del tot ben vistos per la Corona. El seu caràcter rebel i indòmit va arribar fins a les més altes instàncies, que van nomenar nou governador de Darien (Panamà) a Don Pedro Árias Dávila, qui supervisaria les noves rutes per Amèrica i es cuidaria d'observar de prop les polítiques de Núñez de Balboa. Tot i així, el conqueridor seguia essent respectat i continuava administrant diferents ciutats de les noves terres.

El 1518, Núñez de Balboa va preparar l'expedició a Birú (actual Perú) amb la intenció de convertir-se en el principal conqueridor de la història i va demanar una ingent estructura de sis naus i dos-cents homes per dur-la a terme, a més del pagament de les regalies de l'expedició. Va voler que fos Francisco Pizarro, amb qui havia participat anys abans en el descobriment del Mar del Sud, el seu lloctinent per aquesta missió i en ell va confiar per tractar amb el nou governador l'obtenció dels recursos que havia previst pel viatge.

Ja al gener de 1519, Núñez de Balboa és citat a Acla (Panamà) per reunir-se amb el governador i cobrar el que s'havia acordat, però a la seva arribada a la comandància es trobà amb Francisco Pizarro, qui armat i amb un bon grup d'homes arrestà el famós conqueridor per ordre expressa del propi Pedro Árias Dávila, acusat d'alta traïció. Dies més tard, Núñez de Balboa va ser executat.

La gran expedició va quedar més tard en la glòria de Francisco Pizarro, de qui es diu que havia pogut traïr a Núñez de Balboa a canvi de ser-li atorgada l'alcaldia de Panamà i el favor de comanador de la Corona.

L'ECLIPSI DE CRISTÒFOR COLOM

Tot i que existeixen molts dubtes sobre la certesa d'aquest curiós episodi de Cristòfor Colom, hi ha diferents cròniques i il·lustracions que podrien donar-li certa veracitat.

L'11 de maig de 1502, Colom va partir del port de Cadis al comandament de les caravel·les Vizcaína, Gallega, Capitana i Santiago de Palos, en la que era la seva quarta expedició a les Amèriques. Després de visitar terres caribenyes i recórrer tot Amèrica Central per realitzar una cartografia de la zona s'estableix a Panamà, territori en el qual trobaria hostilitats amb indígenes Guaymis que provocarien la seva marxa després de setmanes d'enfrontaments. Amb la tripulació esgotada, van decidir tornar a Espanya per la ruta del Carib. El trajecte va estar plagat d'incidents, no només pels problemes de navegació en condicions extremes de la mar, a més van patir els efectes d'una plaga que va deteriorar severament els cascos de varies naus. Això va provocar que arribessin a les costes de Jamaica el 25 juny 1503 amb la meitat de la flota i amb molts dels seus tripulants malalts i ferits després dels enfrontaments de Panamà.

Durant setmanes, els nadius de la illa van proveir aliments als espanyols a canvi de quincalla i estris de cuina. Mentrestant, els delmats tripulants, intentaven reparar les naus per emprendre el viatge de tornada. Però a mesura que transcorria el temps, les hostilitats entre espanyols i indígenes van anar en augment i l'aprovisionament va començar a escassejar. Això va provocar que una part de la tripulació s'amotinés i exigí a Cristòfor Colom que prengués les aldees per la força, opció que l'almirall va descartar per no delmar encara més als seus tripulants. No obstant això, l'almirall va ordir un pla maquiavèl·lic per acovardir els nadius que començaven a veure els espanyols com a enemics.

Colom va fer ús d'un almanac astronòmic i va fer de la casualitat un truc màgic als ulls dels nadius. Va demanar reunir-se amb el líder dels indígenes i li va explicar que el seu Déu estava molt enfadat amb les seves hostilitats i el va amenaçar amb fer desaparèixer la lluna al cap de tres dies si les seves tropes no eren avituallades i cessaven amb les hostilitats.

Els nadius no van fer gaire cas a les apocalíptiques amenaces de l'almirall espanyol, però al tercer dia la lluna va començar a envermellir fins que l'eclipsi la va fer desaparèixer i els incauts aborígens van comprendre que el déu dels visitants els havia castigat, tal com els havia advertit Colom.

Així doncs, morts de por, es van presentar davant l'almirall amb multitud de menjars i dons per pregar-li que els tornés la lluna i el seu déu fos magnànim amb ells. Colom va accedir i hores més tard la lluna va tornar a brillar sobre l'illa.

LA MORT DEL PAPA JOAN PAU I

Al llarg de la història, algunes de les morts papals han estat cobertes d'un mantell conspiratori que El Vaticà sempre ha aconseguit dissimular. Com en tots els governs -perquè exercir un pontificat és en tota regla una direcció de estat-, les lluites de poder i els interessos dels diferents corrents d'adoctrinament, han tacat de sang a la Santa Seu. És fàcil imaginar que gairebé tots aquests moments negres formen part d'una època medieval convulsa on les lleis dels pobles seguien estant un pas per sota de les lleis de l'Església Catòlica.

Per aquest motiu, ens centrarem en un cas relativament recent, tot i que d'això ja han transcorregut prop de quaranta anys.

Conegut com "el Papa del somriure" o "l'humil", tristament serà recordat per la brevetat del seu mandat. De nom secular Albino Luciani, Joan Pau I va ser el pontífex número 263 de la història i successor de Pau IV. Va arribar a la butaca vaticana el 26 agost 1978 després d'una ràpida fumata blanca. Des del primer moment va posar en valor un aire reformista i un propòsit clar d'aprofundir en les transformacions iniciades per Joan XIII. Era un Papa amable, dels que causen certes simpaties a una societat, que per aquesta època, necessitava d'una renovació en el timó catòlic. Tanta va ser la seva predisposició al canvi, que una setmana després del seu mandat va anunciar que auditaria i faria públics els comptes de l'Església.

La mala sort va voler que morís trenta-tres dies després d'haver estat elegit, això si donem per suposat que la seva defunció va ser merament natural i capritxosa. La comunicació oficial de la Santa Seu informava que el pontífex havia mort a conseqüència d'un infart de miocardi.

El Vaticà va anunciar que no es realitzaria autòpsia al seu cos, encara que aquesta serà sempre la versió oficial. La incredulitat dels feligresos va ser tal que ràpidament van sortir a la llum diferents especulacions, com l'assassinat o el suïcidi.

En ple procés d'elecció del següent pontífex es va saber que la mort podria haver estat produïda per una intoxicació farmacològica i això va fer augmentar el tamany de les teories conspiratòries, sobretot en emetre un segon diagnòstic post-mortem. Tenint en compte, a més, que no existia oficialment un estudi forense. Per què aquest canvi en el diagnòstic?

En aquest punt, El Vaticà, tement que prenguessin força les teories que apuntaven que la causa de la mort podria haver estat un assassinat, es van afanyar a explicar que Joan Pau I havia ingerit una dosi massa gran d'un medicament que prenia habitualment per regular la pressió arterial. De totes maneres, tot i que la informació oficial sostenia doncs, que la causa de la mort tenia un origen toxicològic accidental, la veritat és que tampoc van fer massa esforços per desmentir els rumors que apuntaven a un suïcidi.

A data d'avui es desconeix si finalment se li va practicar una autòpsia al cadàver de l'infortunat Albino i la versió oficial sosté que no es va fer.

LA PORTADA IDEAL PEL NOSTRE LLIBRE

Al fil del meu últim post La portada com a element identificatiu, en aquesta ocasió aprofundiré en altres aspectes a tenir en compte a l'hora d'escollir una portada. Hi ha elements que el màrqueting editorial ha treballat durant anys i que els lectors han après a identificar.

Escollir una gamma de colors:

A ningú escapa que cada color pot transmetre una sensació determinada. Afecten a l'ànim de les persones i quan es tracta de consumir, una gran part del nostre instint es deixa portar per les nostres emocions. El blau, per exemple, representa puresa, confiança i seguretat; el vermell ho associem al coratge, a l'amor, la passió i el crim; el groc ens identifica amb la felicitat i l'optimisme. El verd inspira pau, frescor i creixement; el blanc ens transmet puresa i innocència, mentre el negre el podem associar al poder, l'elegància, el secret i el misteri.

Destacar un tipus de lletra:

Els processadors de textos actuals ens ofereixen centenars de possibilitats a l'hora de triar el tipus de lletra per a la nostra portada. La grafia del nostre títol és un element identificatiu, un ganxo més per traslladar a l'autor a una altra època o per submergir-lo en una història de passió, d'humor o assassinats.

Il·lustració i fotografia:

L'elecció dels elements visuals de la portada és un altre factor a tenir en compte. Cal no oblidar que l'ull humà és molt ràpid i els seus impulsos arriben al cervell abans que la pròpia racionalitat. No us ha passat mai, que heu anat a una botiga a comprar una cosa i heu comprat una altra que us ha cridat més l'atenció? Una imatge que identifiqui el contingut del nostre llibre és una manera eficaç d'arribar al subconscient del lector. Això sí, aquesta imatge s'ha de correspondre amb el contingut del llibre.

* * *

Cada gènere literari té el seu propi clixé i l'experiència ens demostra que aquests mecanismes de disseny solen funcionar. A més, resulta molt útil al lector perquè simplifica la seva recerca. Ell espera trobar un color, un tipus de lletra i aquest element identificatiu que està estretament lligat al seu target com a lector.

Posem diversos exemples d'aquest compendi d'elements incorporats a un gènere determinat i començarem pel més evident: la novel·la negra.

  

Prevalen els colors negres del misteri i del poder, amb el vermell del crim, de la passió; títols curts i impactants, lletres que destaquen i elements identificatius com una muntanya de sal, el canó d'una escopeta o els fils d'una titella. Personalment, sempre he trobat sublim la portada d'El Padrí.

La novel·la històrica té també uns estereotips molt marcats que funcionen des de fa molts anys. Tons torrats, marrons i ocres que ens transporten al passat; elements d'identificació visual: una espasa, un centurió o un religiós amb un llibre antic entre les mans. A més, el tipus de lletra està perfectament seleccionada i ens recorda gafríes utilitzades en altres èpoques.

Si ens fixem en els llibres inspiracionals o d'autoajuda, descobrirem que els patrons són força diferents als utilitzats per captar l'atenció dels lectors de novel·la. Les lletres són importants i els seus títols són com llums de neó per als nostres sentits. Pretenen arribar als lectors en forma de missatges que aquests necessiten percebre i els colors de la portada ens inspiren confiança, esperança i optimisme.

 Tots aquests tips ens seran útils per a ser identificables en una llibreria o en una web i seran una pre-sinopsi ràpida i eficaç.

LA PORTADA COM ELEMENT IDENTIFICATIU

Crec a ciència certa, i així ho he manifestat en algun post anterior, que una bona portada és sinònim d'èxit. Una imatge suggerent, un tipus de lletra diferent i identificable o, fins i tot el color dels elements que la conformen forma part del màrqueting editorial modern. És evident, que una portada no ho és tot; fonamentalment, perquè el realment interessant és l'argument que es trobarà un en el seu interior. Però a ningú escapa que avui en dia, on és tan important la immediatesa, les sensacions a primera vista són fonamentals i cal saber captar al consumidor.

Permeteu-me que faci un símil amb un fabricant de caramels. Suposem que elabora els millors caramels del món; dolços, saborosos i que no s'enganxen a les dents. Resulten deliciosos perquè tenen una cosa única, un sabor diferent. Però clar, seran boníssims, però si l'embolcall és lleig i poc suggerent no cridarà l'atenció de ningú.

Serveixi aquesta comparació per entendre que no tot és una bona obra, sigui del gènere que sigui; els lectors potencials que escolliran un llibre en una prestatgeria o en una pàgina web es fixaran també en l'embolcall.

Ningú pot posar en dubte la qualitat d'aquests clàssics; no en va, molts d'ells habiten indefinidament a milers de prestatgeries de les nostres llars i el temps els ha atorgat l'etiqueta de grans clàssics de la història. Però mireu les seves portades. Creieu realment que qualsevol d'aquests llibres es vendrien avui en dia?

Cada autor busca repetir els elements identificatius que van fer d'altres títols un èxit de vendes. És principalment en les sagues on més identifiquem aquest continuisme en l'estil de les seves cobertes, però la tendència va molt més enllà. Molts autors ja s'identifiquen per un disseny concret dels seus embolcalls.

La saga Milenium és un dels més clars exemples d'aquesta tendència, com també ho és Dolores Redondo.

L'aposta de Stephen King va molt més enllà. La mateixa portada, el mateix element central des de diferents perspectives i amb una sola variant: el color.

Sagues a banda, quan em referia a aquestes característiques recognoscibles que formen part de la marca personal d'un autor, em vénen al cap dos exemples. Semblants en el seu colorit, en el tipus de lletra i en l'elecció dels títols, Blue Jeans i Federico Moccia són coneguts ja per aquest aspecte diferencial que els identifica.

El que ens trobarem a l'interior d'aquests llibres serà millor o pitjor, agradarà més o menys, però això ja ho jutjaran els lectors després de desfer l'embolcall.

L'EFECTE "LONGSELLER"

¿Publicació tradicional o autopublicació?

Aquesta és una de les típiques preguntes que m'han fet els darrers anys. Ho han fet autors que estan començant, periodistes i fins i tot algun editor. Precisament, fa unes setmanes, parlant amb una persona que es mou molt bé pels mons literaris, em deia que li xocava que alguns autors rebutgessin d'entrada presentar les seves obres a una agència o a una editorial. Fa pocs anys, l'autopublicació era l'opció del "rebutjat", dels autors mancats de qualitat o d'aquells que simplement volien escriure un llibre com a projecte vital.

Les plataformes digitals han donat un cop de puny sobre la taula i l'autopublicació s'ha convertit en una opció, no en l'opció B. Posar a la venda les nostres creacions en plataformes digitals és relativament econòmic, tenim multitud d'eines a la xarxa per construir una portada, maquetar-la i deixar-la amb un acabat professional.

Inconvenients, sí, a tots ens agrada tenir una edició en paper i si apostem per fer-la, el més probable és que la seva distribució sigui pràcticament nul·la. A més, molts lectors tenen interioritzat l'estigma de "fracassat" quan a les seves mans els arriba un exemplar autopublicat. Les grans llibreries, els centres comercials i les benzineres no tindran llibres d'autors "indies", però hem d'entendre que aquest espai està reservat per a l'elit editorial.

Avantatges, sí, n'hi ha. Nosaltres fixem el preu, gestionem les nostres vendes i no hem de repartir els ingressos amb cap intermediari.

Un autopublicat difícilment serà un bestseller, tot i que, si em permeteu obrir el pot de les meves vanitats, jo ho he estat i molts altres autors també han assaborit les mels d'un supervendes.

És curiós, perquè va ser precisament aquesta persona a qui abans referia, la que em va confessar que la vida d'un llibre és d'uns tres mesos. Sis o set a molt estirar. I és que un bestseller estarà un mes en un lloc destacat de la llibreria i tres o quatre mesos en una prestatgeria ordenada alfabèticament. Després perdrà força, el llibreter tindrà un parell d'exemplars en estoc i al cap d'un any estarà fora de catàleg.

Un dels avantatges de l'autopublicació és que l'autor, amo i senyor del seu projecte, mantindrà per sempre la flama encesa, perquè és seva i té l'encenedor. Lluitarà per la seva obra i farà el possible perquè sigui visible a les plataformes digitals el màxim temps possible.

Aquest interès en eternitzar l'obra, que només l'autor procura, provoca que els llibres -hagin estat o no bestsellers- es converteixin en "longsellers".

Sembla mentida, però La herencia de Jerusalén, la meva primera novel·la, es va posar a la venda a Amazon ara fa quatre anys. Els dos primers, més de 15000 lectors van gaudir de les aventures del professor Malluck i la seva troupe. La novel·la va ser un bestseller durant aquest temps, fet que no hagués passat si hagués sortit a la venda, d'entrada, amb una editorial tradicional.

Però han transcorregut dos anys. Lògicament, no compren la novel·la set mil lectors a l'any, però sí que es continua venent. Cada mes hi ha mig centenar de descàrregues i la vaca continua donant llet, encara que tingui la mamella vella.

Tiro la vista enrere i no canviaria per res del món aquest any i mig en què venia a preu fet, però no sabeu la il·lusió que em fa que la novel·la s'hagi convertit en un longseller.

Fins un altre estoneta.

UN SANT JORDI UN XIC DIFERENT

Recordo com si fos avui un dia de Sant Jordi, corria l'any 1981 i anava de la mà dels meus pares, passejant per Passeig de Gràcia, enfilant el meu nasset per sobre de les taules plenes de llibres. Recordo que vaig poder veure signar a algun dels meus autors de l'època, tot i que em quedo amb la imatge de Joaquim Carbó dibuixant-me un somriure sota la seva barba blanca. També recordo el meu disgust per no poder-me acostar a conèixer a Michael Ende.

Vaig viure aquest dia com un dels més emocionants de la meva vida i em vaig prometre -què anava a saber jo-, que un dia estaria jo signant llibres en una caseta el dia de Sant Jordi.

Aquest dia va arribar el 2010 i, tot i que mai oblidaré aquell dia, vaig tornar a casa pensant que havia estat un dia per oblidar.

Durant els anys següents no he faltat a la cita. D'una manera o altra, amb més o menys èxit, he tingut l'oportunitat de ser-hi amb els meus lectors gaudint com un nan.

I és curiós, molt curiós. Aquest any no em venia de gust estar signant, principalment perquè no vaig voler fer-ho amb els mateixos títols de l'any anterior, però també perquè volia tornar a viure Sant Jordi des de la barrera, passejar tranquil·lament pels carrers de la ciutat i saludar a companys que aquell dia sí exercien d'escriptors.

No obstant això, també he descobert que Sant Jordi va molt més enllà del 23 d'abril i que hi ha moltes activitats que també mereixen la pena.

Dimarts passat vaig lliurar els diplomes als guanyadors del concurs literari organitzat per Fem un Llibre als alumnes de sisè de primària de l'escola Immaculada Concepció de Gavà i us asseguro que veure les cares dels nanos en veure els seus treballs recollits en una antologia no té preu.

Dimecres vaig tenir el plaer de xerrar amb la Berta Bruna (Ag. Literària Sandra Bruna) en un acte organitzat per Alpha Espai Coworking. Tots dos vam poder oferir els nostres propis punts de vista sobre els camins de la publicació (publicació tradicional Vs autor independent) i, encara que sembli sorprenent, no estaven tan allunyats com al principi pogués semblar.

Dijous a la tarda em vaig acostar a la llibreria La font de Mimir per intentar posar llum alguns misteris i enigmes de les religions, el principal fil conductor de les meves últimes obres. Una experiència més pel meu sarró.

Divendres arribava a Barcelona María José Moreno i uns quants autors ens vam anar a sopar amb ella al barri de Sants per celebrar la seva arribada i brindar pels llaços d'amistat que ha forjat el temps. Era un preàmbul de Sant Jordi.

A primera hora del matí, vam esmorzar a casa de la Núria amb tota la troupe i vam emprendre la marxa cap els atapaïts carrers de Barcelona. Vam saludar a la Maria Català, a la Lola Mariné, en Josep Camps i en Francesc Miralles. Ho vam fer també amb la María José Moreno i la simpatiquísima Isabel Del Río, els llibres van anar al sarró amb dedicatòria inclosa. Pel camí vam veure a Santiago Posteguillo -quina home més seriós, per Déu! -, a Toni Hill i a un llarg etcètera d'escriptors que no van faltar a la cita.

Aquest any no hi va haver sopar post-Sant Jordi, ni tan sols una ronda de gintònics amb els amics. Ens vam recollir aviat, abans de les vuit del vespre, just quan la pluja posava fi a una jornada com sempre màgica.