divendres, 18 d’agost del 2017

#NoTincPor


Ahir es va viure un nou episodi de terrorisme en nom de la bandera del Yihad, un més a sumar a moltes altres carnisseries: Iraq, Mali, Síria, Pakistan, Regne Unit, França, Alemanya, Bèlgica,... La proximitat del succés ho magnifica perquè la sang ens esquitxa de ple, però la tragèdia és la mateixa que s'ha viscut en altres ocasions en altres punts del món.

No hi ha religió, escriptures ni cap Déu que justifiqui la mort d'una vida humana i només l'odi i la manipulació són els responsables de tanta crueltat.

No tinc dubtes que acabarem amb tot aquest fanatisme, encara que em temo que encara queda molta sang innocent per vessar. La nostra victòria serà sortir de nou al carrer sense por, sense retrocedir un centímetre; sense que ens treguin l'aroma dels nostres carrers, ni les nostres rutines, ni les nostres il·lusions. La millor prova de tot això és, que avui, la Rambla tornaven a estar plenes de gent, com cada dia. Una demostració que no us tenim por, que lluitem per la nostra llibertat i que no sou ningú per prendre’ns-la.

El terrorista és un covard que es va a trobar sempre amb valents que van a repelerles amb tot el menyspreu.

Avui em llevo trist, commocionat i gairebé sense dormir, però també ho faig sentint-me orgullós dels meus, de la gent de Barcelona. Sento que guanyarem aquesta batalla cada cop que veiem la solidaritat que ens caracteritza, que ens engrandeix i ens fa millors. Els voluntaris van sortir al carrer per ajudar els ferits, van posar a disposició de les víctimes les seves cases, els seus vehicles particulars i els seus rebosts. Els taxistes van evacuar ferits, van acompanyar a turistes desorientats als seus hotels. En menys d'una hora es van col·lapsar les donacions de sang i, ja de matinada, molts barcelonins es van acostar a les principals artèries d'entrada i sortida de la ciutat per avituallar amb aigua i menjar a milers de persones que es trobaven retingudes en els seus cotxes per l'Operació Gàbia.
Orgullós estic de tots els cossos de seguretat que cada dia es juguen la vida per nosaltres. Mossos, Guàrdia Urbana, Policia Nacional i Guàrdia Civil, agrair-vos la vostra feina -no només el d'ahir-, també per tot el que feu per nosaltres des de fa molt de temps.
Sí, em sento orgullós de formar part d'aquesta societat que seguirà sent terra d'acollida, malgrat que la tribuna del diari El Mundo expliqui que ens mereixem això per ser bona gent.
Vull agrair les mostres de preocupació i d'afecte de tots els amics que tinc repartits per tot el món. Gràcies de veritat per sumar-vos a la repulsa, l'angoixa i la tristesa. No estem sols en això perquè el vostre calor ens reconforta. De la mateixa manera, també vull manifestar la meva repulsa als comentaris oportunistes i malintencionats dels quatre imbècils de sempre que aprofiten l'anonimat d'un teclat per mofar-se d'una tragèdia. Altres covards que aprofiten qualsevol moment per atacar els catalans i els musulmans amb comentaris fastigosos i punibles davant la llei.


#NoTincPor

divendres, 16 de juny del 2017

CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ A BARCELONA


Després de promocionar a Madrid l'edició en castellà de "Els fills de l'Atlàntida", era el moment de fer-ho a casa, envoltat d'amics i familiars. Com que no sóc massa supersticiós ho vam celebrar el dimarts, dia 13. I utilitzo el terme celebrar perquè no concebo una presentació com un acte promocional, sinó una mena de bateig de portes obertes.


Portava setmanes preparant l'esdeveniment i, encara que no em sentia nerviós, sí que és cert que, a mesura que s'apropava l'hora, el rumrum va començar a fer acte de presència. El Fòrum de l'FNAC-Triangle de Plaça Catalunya va ser un escenari perfecte, excepte per la calor que feia allà dins. Per la resta, un lloc cèntric, ben comunicat i amb una sala amb capacitat per a més de cinquanta persones. Val a dir, que quan vaig arribar, només ens havien col•locat una dotzena de cadires i vaig haver de posar-me l'armilla de FNAC per treure totes les cadires que tenien amagades.
Vaig tractar sense èxit de fer un recompte ràpid dels assistents, sense que semblés que estava passant llista, i calculo que vam ser uns cinquanta els que ens vam reunir a les vuit del vespre. Em va acompanyar tota la meva família, com sempre, donant un cop de mà en els bons i els mals moments; els meus amics, els meus lectors -a qui també considero amics-, gent inesperada que també va tenir el detall d'acompanyar-me i desconeguts.
Va exercir de mestra de cerimònies Maria Carme Roca, de qui només puc tenir paraules d'agraïment i admiració. Era el meu desig des de fa molts mesos que fos ella qui em acompanyés en aquest dia tan especial i us puc assegurar que ho va fer amb un afecte, una simpatia i un rigor que va deixar bocabadada tota la parròquia. Però el meu agraïment va més enllà de la seva magistral posada en escena. I m'explico... Potser avui Els fills de l'Atlàntida no existiria si no hi hagués begut abans de deus literaris com el de la pròpia Maria Carme. Els seus llibres de temàtica històrica han estat sempre una font d'inspiració i d'aprenentatge, per la seva narrativa, per la seva ambientació i pel respecte a la història.



Em sap greu no poder esmentar a tots els que van venir, segur que em deixaria algú i no em puc permetre tan majúscul error. No obstant això, faré una petita excepció amb Rosario Gómez, la meva editora de Columna Edicions. Ella ha estat al meu costat durant tot el procés d'edició i també ho va fer en la posada de llarg de la novel•la. Igualment, també van estar, encara que des de la distància, la Isabel i el Javier, d'Edicions Javisa23.




Vull agrair també les diferents mostres de suport i felicitacions que he rebut durant tota la setmana d'amics i lectors de tot el món. Gràcies per romandre al meu costat, per la vostra lleialtat i el vostre entusiasme.


Els fills de l'Atlàntida ja està rodant. Gràcies per fer girar la roda.

dijous, 25 de maig del 2017

#09 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - UNA PRESENTADORA D'EXCEPCIÓ



El dia 13 de juny em sentiré molt ben acompanyat. No només per la vostra assistència, que us agraeixo i que m’il·lusiona, a més, tindré el plaer de fer-ho de la mà d’una presentadora de luxe. Ella és la Maria Carme Roca, a qui admiro com a escriptora i també per ser una persona extraordinària.
Crec que l’any passat ens anunciava ella mateixa que havia escrit cinquanta llibres i avui, mirant a la seva web, veig que ja en porta cinquanta-quatre. No és fàcil escriure tant i fer-ho tant bé, però aquesta és ella. Escriu amb elegància i recrea escenaris com ningú. Sembla fàcil, però no ho és pas, us puc donar fe. La seva bibliografia és tant gran que no en faré una llista, però em permeto recomanar-vos alguna de les seves obres: “Barcino” i “La filla dels déus”. De premis en té un grapat, quasi tants com obres, però hi destaco el premi Néstor Luján de novel·la històrica del 2006. Senzillament, és un luxe que m’acompanyi aquest tros d’autora.
Us diré que quasi em fa més il·lusió que m’acompanyi ella, que el fet de presentar un llibre. Li vaig demanar des de la vergonyeta del que mira cap amunt i enseguida em va dir que si i #ContentaContenta de fer-ho.
Mil gràcies per acompanyar-me, amiga!

dimarts, 23 de maig del 2017

#08 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - PRESENTACIONS A BARCELONA I MADRID



Tan sols queden quinze dies perquè surti a la venda la novel·la Els fills de l'Atlàntida, en edició en castellà de la mà d'Ediciones Javisa23 i en català amb Edicions Columna. Tot està preparat per al tret de sortida i ja només faltava anotar a l'agenda les dates previstes per a les presentacions oficials.

Comença doncs un periple ple de sensacions i de trobades amb alguns dels lectors.

9 de juny: Presentació oficial a Madrid




10 de juny: Sessió de signatures a la Feria del Libro de Madrid



13 de juny: Presentació oficial a Barcelona



dijous, 18 de maig del 2017

#07 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - CURIOSITATS


De vegades l'atzar es converteix en una vareta màgica que pot marcar el nostre destí. Les casualitats molts cops ens sorprenen i alguns diuen que les coses sempre passen per algun motiu important. Ves a saber...  No sóc dels que creu en la sort, encara que sí en la seva recerca. Tampoc crec en la numerologia, tot i que la meva curiositat l'ha posat en consideració més d'una vegada. No en va, el 15 és un nombre que m'ha acompanyat en la meva trajectòria d'escriptor i un comença a pensar que quelcom còsmic em relaciona amb aquesta xifra.



Valgui aquesta introducció per explicar-vos una curiositat de Els fills de l'Atlàntida, una novel·la que teoritza sobre la identitat de Tartessos, terra que milers d'anys abans podria haver estat el reducte del continent atlàntic: l'Atlàntida. Doncs bé, durant el procés de documentació em vaig trobar amb algunes coincidències que tenen relació amb la meva vida personal i, qui sap, potser la d'altres autors que també van escriure sobre Tartessos i l'Atlàntida. I vaig al gra. El punt de partida d'aquest cúmul de casualitats és la meva data de naixement: 27 de maig de 1970.
Buscant informació sobre Tartessos vaig tenir l'oportunitat de llegir diversos llibres de consulta, principalment, els relacionats amb els pobles ibers i tots aquells que feien referència a Tartessos. El primer que va arribar a les meves mans va ser un que va escriure Joan Maluquer de Motes, historiador i arqueòleg, que va publicar "Tartessos" amb Editorial Destino al maig de 1970. El casual, és que amb poques setmanes de diferència, també es va publicar a Espanya "La fi de l'Atlàntida" de John Victor Luce.
No li vaig donar massa importància, sí, són dos casualitats però crec que entren dins dels termes legals de l'atzar. No en va, s'ha escrit molt de L'Atlàntida i, encara que menys, també de Tartessos. Però després em vaig topar amb una dada inesperada i sorprenent que em va deixar de pedra i que em va decidir a escriure aquest llarg post. Em vaig adonar quan ja havia acabat d'escriure la novel·la i em disposava a escriure els agraïments.

Finding Atlantis
Adolf Schulten va ser un arqueòleg i historiador alemany que es va apassionar per la història antiga de la península ibèrica i el primer que va teoritzar que Tartessos podria haver estat l'antiga Atlàntida i, per aquest motiu, va dedicar els seus últims anys a la feina de camp, fent prospeccions a les maresmes de Doñana. Les seves hipòtesis afirmaven que la mítica illa va ser engolida per un gran sisme submarí i va quedar submergida en els ara aiguamolls andalusos. La idea que em va portar a escriure "Els fills de l'Atlàntida" va sorgir quan vaig conèixer aquestes hipòtesis i el posterior documental "Finding Atlantis" que va emetre National Geographic per primer cop el 7 de juny de 2012, cinc anys exactes a la data de llançament de la meva novel·la. Però això no és el millor...

Adolf Schulten


Doncs bé, Adolf Schulten, a qui anomenen el pare de Tartessos, va néixer el 27 de maig de 1870, cent anys exactes abans que jo. A més, va morir un 19 de març: el dia de la meva onomàstica. Com et quedes?

Haurà volgut el destí que es publiqués aquesta novel·la el 7 juny de 2017? Suposo que no, però aquí queda...

dimarts, 16 de maig del 2017

#06 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - EL GERMEN


En alguna ocasió m'han preguntat com se'ns ocorren les idees als escriptors, si escollim les temàtiques fruit d'un estudi exhaustiu del que als lectors els agradaria llegir o si tot és fruit d'una idea sorgida en el moment i el lloc més insospitats. Crec que tot autor té en compte si allò que pretén explicar agradarà o no, però la idea i les ànsies per convertir-la en història, solen prevaler per davant de criteris comercials.

Un bon dia sorgeix aquesta idea, i ho fa en el moment i el lloc més insospitat, potser sense venir al cas. De vegades prové d'alguna cosa que t'explica algú o sorgeix espontani, veient una pel·lícula, llegint un llibre, preparant el sopar o a la parada de l'autobús. Una cosa ens crida l'atenció, s'instal·la en la nostra ment i es converteix en viral. Sense adonar-nos, comencem a crear connexions argumentals, sorgeixen els primers personatges i llavors ... TOT COMENÇA.

Els fills de l'Atlàntida va sorgir de l'atzar, un migdia després de dinar. Algú a Twitter va penjar una cita de Plató, la veritat és que no la recordo, però vaig pensar en alguna cosa que vaig llegir fa molts anys quan encara era estudiant. Un professor ens va fer llegir els diàlegs de Citrias i el Timeu per fer un treball de mitologia. Reconec que en aquella època no vaig entendre gaire del que m'explicava el bo de Plató, així que se’m va acudir tornar a llegir-lo. I llavors ... Zas! Va entrar el verí del creador d'històries.

Extracte dels textos de Plató:

- Critias.

Critias comenta com els sacerdots egipcis compten a Solón la guerra dels Déus.

Nou mil anys enrere hi va haver una guerra entre els pobles que habiten més ençà i més enllà de les columnes d'Hèrcules: Atenes i la federació de reis de l'Atlàntida. L'Atlàntida, que es va submergir en el mar per causa de terratrèmols, tenia una mida més gran que la Líbia i el Àsia i va quedar reduïda a un escull que impedeix la navegació en aquesta part dels mars.
Cal que us doni una explicació d'aquesta guerra des del principi fins al final. D'una banda estava aquesta ciutat; ella tenia el comandament i va sostenir victoriosament la guerra fins l'últim dia. De l'altra part hi havia els reis de l'illa Atlàntida. Ja hem dit, que aquesta illa era en un altre temps més gran que la Líbia i l'Asia; però que avui dia, submergida pels tremolors de terra, no és més que un escull que impedeix la navegació i que no permet travessar aquesta part dels mars.

I després ens va explicar com era L'Atlàntida


El sòl estava molt elevat sobre el nivell del mar. Al voltant de la ciutat hi havia una plana que la circumdava al seu torn envoltada de muntanyes que es perllongaven fins al mar. A la part de l'illa que mirava al Migdia hi havia una plana quadricular, de tres mil estadis d'un costat i dos mil d'un altre, amb populoses poblacions, rius i llacs. Estava envoltada per un fossat artificial al qual abocaven les aigües de les muntanyes. Tocava a la ciutat per les seves dues extremitats. Per transportar els troncs de fusta de les muntanyes es van fer fossats que es comunicaven entre si.


dissabte, 13 de maig del 2017

#05 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - L'EMBLEMA




Al cim del turó hi havia el temple de Posidó i als seus peus, la terra rica i fèrtil que van habitar els Déus. Va ser potser la primera gran civilització avançada, amb un exèrcit temible i una fortificació infranquejable. Tres anells circulars a manera de ancorades protegien aquest edèn situat enllà el gran mar. El seu nom va ser L'Atlàntida i els seus fills també van ser llegenda.

En dotzenes d'esteles, encara podem trobar l'emblema que la mar no va poder engolir.

dilluns, 8 de maig del 2017

#4 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - ELS PERSONATGES


A l'hora de definir als protagonistes de les meves novel.les, tinc per costum perfilar els trets físics, el caràcter i la personalitat de cada un d'ells a partir d'interpretacions rellevants de grans actor. Durant tot el procés d'escriptura m'acompanyen les fotografies de tots aquests intèrprets, per tenir molt presents tots aquells detalls que els seus personatges aporten als meus. 

Teról'humil adober que condueix la història, està inspirat en el personatge que Channing Tatum va interpretar en la pel·lícula La legió de l'àguila.








Sòstrates és un mosso de quadres que treballa pel regne de Tartessos. El seu personatge està basat en el paper que Luke Evans interpretà a la pel.lícula Els immortals.





Betunia, la temible reina de Tartessos i filla del mític Argantonio està construït a partir de la interpretació de Connie Nielsen a Gladiator.






Plea, la discreta dama de cambra de Betunia va surgir a partir del personaje que Eva Green interpretà a la pel.lícula El regne dels cels.






Gaus es el degà del Gran Senat de Tartessos, un home implacable que mou els fils del regne. El seu personatge està inspirat en la interpretació de Paul Freeman a Centurión.






dijous, 4 de maig del 2017

#03 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - SINOPSI


Soló, un dels set savis de Grècia, sabia de l’existència d’una terra rica i pròspera, un reducte dels Déus batejat com a Atlàntida.
Tartessos, 536 a.C. Un dels principals ports comercials d’Occident és també el llegat d’aquella terra llegendària que un dia la ira dels Déus va esborrar del mapa. Ells, fi lls i hereus d’un territori maleït i abocat a desaparèixer del mapa i de la Història. Immersos en una fractura social i un marc comercial en decadència, van patir el efectes de la fúria dels Déus i la força d’un imperi en expansió. Ells també van esdevenir llegenda.

De la mà de Teró, un humil adober de la zona costanera abocat a un confl icte de fe, coneixerem el últims dies d’un dels principals regnes de la Mediterrània. El que fou mitològic esdevindrà un fet històric.

dimarts, 2 de maig del 2017

#02 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - BOOKTRAILER


Em fa molta il·lusió presentar-vos el booktrailer promocional de la novel.la ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA, un video que recull els moments clau de la novel·la que veurà la llum d’aquí a un mes.

Una trama on la veritable Història esborrarà allò que sempre vem conèixer com a mitològic. Tartessos, un regne que fou el llegat d’aquells Déus que fa milers d’anys ens van visitar està condemnat a desaparèixer. L’assot de la maledicció va acabar amb ells i els va esborrar del mapa.

Pugeu el volum i no oblideu les crispetes.







divendres, 28 d’abril del 2017

#01 - ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - LA COBERTA


Després de molts mesos de guardar en secret alguns detalls de la meva propera publicació, ha arribat l'hora d'ensenyar-vos l'embolcall de ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA. És una coberta fantàstica, suggerent i espero que atractiva pel gran públic. Disseny de Columna Edicions.


El proper dimarts us presentaré el booktrailer promocional, que ja us aviso que ve amb una banda sonora que posa els pels de punta.


dijous, 20 d’abril del 2017

LA PRÈVIA DE SANT JORDI




Sant Jordi és un d'aquells dies de l'any que tot escriptor té marcat en vermell al seu calendari, no en va, un alt percentatge de la venda de llibres es concentra aquest dia; a més es converteix en un punt de trobada entre autors i lectors. En el meu cas, aquest dia ha estat envoltat de màgia des de molt abans que em prengués l'escriptura com una professió. De fet, sent un nano de poc més d'un metre, ja treia el nas per sobre les taules d'exposició de Rambla Catalunya o del Passeig de Gràcia. A la meva memòria arriben imatges inesborrables de grans autors als que podia posar-li cara aquest dia. Amb onze o dotze anys vaig tenir l'oportunitat de conèixer a Joaquim Carbó, un dels autors que més em van impactar durant la meva iniciació a la lectura. Vaig veure de prop a primeres espases com Terenci Moix, Manuel Vázquez Montalbán, Alberto Vázquez Figueroa o Michael Ende, que per aquells temps causava veritable furor dins del gènere juvenil.
Ara que tinc l'oportunitat d'estar a l'altre costat de la taula, que sóc jo el que sostinc el bolígraf a la mà i són els lectors els que tafanegen els meus llibres, em ve de gust mirar enrere per no oblidar mai que no ha estat fàcil arribar fins aquí. Em ve de gust fer una bona cura d'humilitat perquè és molt habitual caure en les temptacions del que sosté el bolígraf. L'ego dels escriptors és molt perillós i és la meva obligació recordar d'on vinc; això sí, amb l'orgull de poder dir-li a tothom que he arribat a on volia arribar. I el camí que em queda per gaudir...
Aquest any, Sant Jordi cau en diumenge i, tot i que han contraprogramat un Madrid-Barça a última hora, promet ser un dels dies amb més afluència de gent, principalment a Barcelona i, concretament, al centre de la ciutat. Tan bonica promet ser aquesta jornada, que em moria de ganes de ser present en alguna de les llibreries amigues, però he de confessar que gaudeixo estant a banda i banda de la taula, de manera que vull dedicar una gran part del dia a passejar Rambla amunt , Rambla avall i xopant-me d'aquesta màgia a la qual al principi referia. Estaré a la caseta de la llibreria Alibri, situada a Rambla de Catalunya, entre Gran Via i Diputació, de 12:00 a 13:00 i compartint taula amb Ian Gibson, Màrius Serra, Patxi López i altres bons autors que no tinc el gust de conèixer. Valgui a dir, que també estarà amb nosaltres Vanesa Lorenzo, que suposo que atraurà a una gran quantitat de públic. Aniré amb la segona edició de La herencia de Jerusalén i, la acabada de sortir del forn, edició en català. També signaré exemplars de La morada de Yahveh, i posats a signar, us puc signar fins i tot les samarretes.



Aquests últims dies abans del dia D resulten frenètics per a editors, distribuïdors i llibreters. Us puc donar fe, que és bastant difícil parlar amb els editors de projectes més enllà del 23 d'abril, de manera que la setmana que ve, l'engranatge habitual del món editorial tornarà a funcionar al seu propi ritme. I també el meu.
La propera setmana serà el moment de presentar-vos el meu proper treball: Els fills de l'Atlàntida. I ho faré en gran, amb un booktrailer espectacular i unes cobertes que són una veritable meravella. També us parlaré d'esdeveniments, presentacions i moltes altres cosetes que em moro de ganes de compartir amb vosaltres. Fins llavors, us emplaço a que m'acompanyeu el dia de Sant Jordi, que estaré amb les meves criaturetes gaudint del millor dia de l'any.
No voldria acabar aquest post sense dedicar-li unes línies als meus editors d'Edicions Javisa23, pel seu compromís, per la seva tenacitat i per apostar per mi sempre, per cuidar-me i per treballar a preu fet perquè jo segueixi aconseguint els meus somnis. Agrair també a Alfaomega, la brillant distribució que han aconseguit en poques setmanes i, com no, als llibreters que segueixen apostant per les meves obres, un any més; especialment a Alibri, per la cadira que m’ofereixen a l'altre costat de la taula.



divendres, 10 de març del 2017

LLIBRES QUE VAIG LLEGINT: A PUNT D'ESTRENA


No és el primer llibre de la Maria Carme Roca que llegeixo, ja vaig fer un tast de les seves lletres fa uns anys amb Barcino i amb la deliciosa Escollida pels Déus. Val a dir que sóc més d'Història antiga però la sinopsi d'aquesta novel·la em va animar a descobrir-la en una temàtica que no acostumo a consumir. Segurament perquè em va traslladar a una època de la que els meus pares i els meus avis en van ser protagonistes i també perquè la coberta és un caramel. Tot sigui dit...
El primer reconeixible, ja a les primeres planes, és l'estil elegant de l'autora i la seva facilitat en recrear una època. És molt senzill endinsar-se en els carrers de la Barcelona de mitjans de segle i comprendre com es vivia durant aquells anys. Llegint-la, no puc evitar sentir la veu dels meus avis, quan m'explicaven peripècies de la seva joventut. Va ser un temps difícil i convuls -no en va, veníem d'una guerra-, en el que algunes dones lluitaven per treure el cap més enllà d'un estatus establert i per trencar algunes barreres socials i morals. Aquest és el cas de l'Eulàlia Rovira, la protagonista, una noia que va voler ser maniquí quan ser-ho estava mal vist. El retrat de la època és contundent a l'hora de posar sobre la taula els temors de la societat a fer allò que pogués fer avergonyir als pares, on moltes joves van haver de canviar els seus somnis per una caixa de costura o un davantal.
La carrerade l'Eulàlia dins del món de l'alta costura és brillant i es converteix en una de les imatges del moment de la mà de Pertegaz. Però la seva vida transita entre l'èxit professional i el fracàs familiar. Ella es vol separar del seu marit, un altre fet que contravenia la moralitat de l'època i que afectarà a les seves conviccions. El que sent ella en aquests dos àmbits es fica dins de la pell del lector per fer-nos adonar que no som culpables d'allò que passa a la nostra vida, però sí que en som responsables i que les nostres decisions, pesin a qui pesin, son només nostres.

A la presentació de la novel.la, ara fa un any.
M'enduc un bon sabor de boca d'aquesta novel·la de tall costumista, a més de la dedicatòria de la Maria Carme. Ha estat una veritable delícia llegir-la i us animo a que ho feu, sobretot a aquells que vulgueu saber alguna cosa més de la Barcelona de la postguerra, la dels vostres pares i avis. Està tot molt ben documentat.


dijous, 2 de març del 2017

EL PERFIL DELS LECTORS


Una de les principals inquietuds dels que ens dediquem a escriure llibres és identificar el nostre nínxol de lectors, descobrir a partir de quin imputs poden arribar a llegir els nostres llibres i captar els gustos i rutines de la gran majoria d'ells. No en va, i tot i que molts autors afirmen escriure per a si mateixos, quan creem les nostres obres, ho estem fent per a un públic que desconeixem. Caldrà conèixer-lo millor, doncs ...

Partint de la base que la nostra obra tingui qualitat, ganxo comercial i una bona història que a més estigui ben explicada, cal no oblidar que el factor sort juga un paper fonamental dins el món editorial i moltes obres -bones o dolentes- s'han convertit en supervendes sense que ni tan sols els seus editors sabessin quina tecla màgica havien tocat. Guardant doncs el factor sort en un calaix, és el moment d'esbrinar qui ens llegeix, quan ens llegeix, què els crida l'atenció dels nostres llibres i on ens llegeix. Una coberta suggerent i atractiva, una sinopsi que sàpiga posar la mel als llavis, un títol impactant, un booktrailer, una bona ressenya, la publicitat... Tots aquests són factors que tenen molt en compte editors i escriptors seguint els criteris que marca la lògica, però... és així? Els lectors triaran una de les nostres obres atrets per tot aquest marxandatge? La resposta no és ni sí ni no. Tota aquesta artilleria d'efectes comercials ajudarà a fer més atractiu el nostre producte, però hem de saber que els lectors trien també sota altres premisses.

Em remeto a les dades del CIS, concretament en el baròmetre cultural desetembre de 2016, per posar sobre la taula algunes dades que tot aquell que estigui en aquest món hauria de saber. Una bona dada per començar, és saber que la lectura és la segona afició cultural preferida dels espanyols, només per darrere de la música i per sobre del cinema, però no és l'únic; altra dada que omple d'esperança al món editorial és que un 28,6% dels espanyols llegeix tots o gairebé tots els dies, i un altre 14,6% ho fa un o dos cops per setmana. També cal a dir, que el 35% de la població no ens llegirà mai ni per casualitat. És el segment d'entre 30 i 50 anys el més voraç, amb una paritat semblant entre els dos sexes, encara que lleugerament superior el de les dones. Una altra qüestió que cal tenir en compte són els hàbits de lectura. On llegeixen i a quines hores? En aquest sentit, el mateix estudi del CIS recull uns resultats que resulten obvis, però potser el seu percentatge no tant. El 89,80% llegeix a casa, de manera que es posa en qüestió la comoditat d'altres formats, com el llibre digital o el llibre de butxaca i només el preu condicionaria l'elecció d'aquests.

En quant als horaris preferits de lectura, segons es pot comprovar en les estadístiques de portals com Amazon o Casadellibro, els lectors solen llegir entre les 08:00 i les 09:30 del matí, entre les 18:00 i les 20: 00 i entre les 23:00 i les 00:00; sent la franja de la tarda la més activa, superant el llindar del 60%.

Un cop identificats els hàbits dels lectors, és convenient investigar quines són les seves preferències pel que fa a temàtica. La categoria reina és la novel·la històrica (23,80%), a més amb un avantatge molt folgat amb la segona, la novel·la en general (19,50%). Resulta curiós que la novel·la sentimental o d'amor només cobreix un nínxol de demanda del 5,60% i les novel·les d'aventures un 8,90%.

I finalment, cal saber sota quins criteris tria els llibres el consumidor, que en el fons és el que més ens interessa. Lògicament, el principal criteri, amb un 60,70% és el propi de l'instint de cada lector, un 26,50% escull les lectures per recomanació, per les opinions a internet només un 2,30%, per publicitat un 3,50%; i el més curiós, per recomanació del llibreter, un baixíssim 1,70%. Estudiades aquestes xifres, queda demostrat que l'embolcall del llibre i la temàtica juguen un paper molt important, principalment, en una societat impacient i capritxosa on la immediatesa juga un paper molt important. Cal afegir, que la gran majoria, més d'un 60%, escull les seves lectures pel seu gènere o temàtica i un altre 20% reconeix fer-ho pel nom de l'autor.


Arribats a aquest punt, podem concloure que el lector ideal és un home o dona d'entre 30 i 50 anys, que els agrada la novel·la històrica, que llegeixen a casa entre les sis i les vuit del vespre, que solen fer-ho dues o tres vegades per setmana i que majoritàriament són sobirans a l'hora d'escollir les seves lectures.

dilluns, 6 de febrer del 2017

PROPERES PUBLICACIONS


Portava molt de temps sense posar-vos al dia de les meves properes publicacions i, tot i que encara queden alguns detalls que concretar, em moria de ganes de compartir amb tots vosaltres l'estat dels nous projectes. Si us he de ser sincer, l'any passat va ser bastant infructuós i intens, ple de negociacions, alguna decepció i moltes esperes, però finalment tot ha arribat a bon port i crec que ja és l'hora de desvetllar alguna coseta del que s'acosta .

Fa tres mesos, L'herència de Jerusalem va arribar a la màgica xifra de 20000 lectors. Sí, tots vosaltres, o alguns de vosaltres, heu fet possible que la meva primera novel·la aconseguís unes xifres de venda al·lucinants. Arribar a tant públic començant aquest camí des de l'autoedició per culminar-LO través d'una editorial convencional, ha estat un periple que no oblidaré mai. Per aquest motiu, he preparat un vídeo d'agraïment dedicat a tots vosaltres, els meus lectors.




De vegades tinc la sensació que aquesta novel·la està tocada per una vareta màgica que no cessa de concedir-me tots els desitjos que li demano i de sorprendre'm amb noves i immillorables notícies. En aquest 2017 segueixen les sorpreses i les novetats, i jo encantat de poder-vos-les explicar. Així que, allà vaig ... Ja és oficial que l'edició en català sortirà en edició especial de tapa tova abans de Sant Jordi i espero estar aquest dia als carrers per compartir aquest moment amb tots vosaltres. Espero poder-vos donar més detalls en dates futures, quan resolgui un parell o tres de serrells que estan encara a l'aire.


Però aquest any em depara moltes més sorpreses i, espero que també molts èxits gràcies al vostre suport i complicitat. Tot ha de començar el 7 de juny, de manera que ja està en marxa el compte enrere perquè vegi la llum "Els fills de l'Atlàntida", una novel·la històrica en que pretenc proposar una visió terrenal de la religió i dels déus que adoren, encara avui, les diferents confessions del món. En ella hi ha lloc per a la tragèdia, l'esperança, l'amor i la màgia; tot això en un còctel ben agitat i ple de sentiments i sensacions. Ediciones Javisa23 llançarà l'edició en castellà i Columna Edicions, de Grup62, ho farà amb l'edició en català. Sortirà estiuenca i elegant, amb tapa dura i sobrecoberta i una portada impressionant que encara no us puc mostrar. Així doncs, si no sabíeu quina seria la vostra lectura aquest estiu, recordeu que teniu una cita amb "Els fills de l'Atlàntida".


Queden 121 dies.

dimecres, 11 de gener del 2017

EL VISIONARI JULES VERNE




Un dels meus autors preferits de joventut, per la seva manera de donar credibilitat a fets inexplicables i fer-ho amb tot luxe de detalls, va ser Jules Verne. Indiscutiblement és el pare de la ciència ficció i un dels exponents de la novel·la d'aventures del segle XIX. Totes les seves obres són universals i d'obligatòria lectura, malgrat que hagi transcorregut segle i mig. Sens dubte, va ser un home avançat al seu temps, potser un precursor o un guia per a la ciència. En certa manera, vist en perspectiva, no era tan desgavellat pensar que un dia l'home seria capaç de solcar els mars de manera submarina o, fins i tot, que podria viatjar a l'espai; de fet, Verne va ser coetani d'una època on la ciència va fer un pas cap endavant. no obstant, el que resulta intrigant és la capacitat de detallar en els seus relats algunes de les característiques tècniques de les naus o, fins i tot, vaticinar pràcticament els noms dels tripulants de l'Apolo VIII.

L'autor francès va escriure Al voltant de la Lluna entre 1868 i 1869, però el veritablement curiós és que, exactament 100 anys més tard, el 1968, l'Apolo VIII orbitava al voltant de la lluna tal com explicava en la seva novel·la i l'any següent, l'home la trepitjava. Un segle exacte separa el relat de la consecució. Sí, resulta curiós i hauríem prendre'ns-ho com una anècdota o un caprici de la casualitat. Ho faríem si aquesta fos l'única coincidència, però no ho és.

La novel·la explicava que la primera nau tripulada sortia des d'un punt de la costa de Florida sota bandera nord-americana i, de fet així va succeir. La NASA va establir com a base de llançament Cabo Cañaveral. La novel·la explicava també que la nau estaria tripulada per tres astronautes, fet que també va encertar; però compte: recordem els noms dels tripulants que van orbitar la lluna en la novel·la de Verne, els va batejar com Nichol, Barbicane i Ardan. El més increïble de tot, és que els que van viatjar en aquesta missió van ser Novell, Borman i Anders; noms amb les mateixes inicials.

Després hi ha detalls tècnics també coincidents, alguns d'ells amb escassa rellevància literària, però que es van ajustar al que després va ser la realitat. Verne va descriure la nau circumllunar al detall, recreant-se fins i tot en la seva massa, també coincident, i encertant de ple en les dimensions del cilindre del Columbia de l'Apolo XI.

Per cert, ja que referim al mòdul de comandament qye la NASA va posar el nom de  Columbia, cal recordar que Verne va batejar al canó que va impulsar la nau amb el nom de Columbiad. Potser això va ser un gest de complicitat de la mateixa Agència Espacial, qui sap ... No obstant, resulta molt, però que molt curiós.

Per si tot això no fos suficient, la nau de Verne va ser llançada des d'una latitud nord de 27 graus, set minuts i una longitud oest de 82 graus i nou minuts. El viatge es va completar després de 242 hores i 31 minuts de travessia, incloses les 48 orbitant a la lluna. La nau va caure en aigües del Pacífic a 20 graus i 7 minuts de latitud Nord i 118 graus i 39 minuts de latitud Oest. Si analitzem les dades reals de l'expedició, les coordenades són pràcticament exactes: sortida des de latitud 28 graus i 27 minuts Nord i longitud Oest de 80 graus i 36 minuts (amb prou feines 200 Kms. De diferència amb la novel·la). El viatge espacial va durar 127 hores i un minut, però amb l'excepció que només va orbitar 20 hores.

Una altra dada rellevant és que Verne va estimar una velocitat d'escapament gravitatòri de 11000 metres per segon, que també ho considero una aportació literari de poc interès, tret que la realitat ens confirmi que l'Apolo ho va fer a 10830 metres per segon.

La novel·la especifica molts altres detalls igual de sorprenents per la seva coincidència, com ara l'efecte de la ingravidesa, noms dels responsables de terra de l'operació o dels mecanismes de navegació de la nau d'observació.

I és que la vida i obres de Jules Verne està plena de misteris i secrets. Molts d'ells han anat adquirint rellevància en transcórrer el temps, en trobar evidents coincidències amb la realitat i en el contingut de les seves novel·les.


Mereix capítol a part, i dedicaré un nou post a això, una societat secreta, vinculada als Il·luminats de Baviera, que era coneguda com La societat de la boira i un membre actiu d'ella va ser el propi Jules Verne.