divendres, 18 d’agost del 2017

#NoTincPor


Ahir es va viure un nou episodi de terrorisme en nom de la bandera del Yihad, un més a sumar a moltes altres carnisseries: Iraq, Mali, Síria, Pakistan, Regne Unit, França, Alemanya, Bèlgica,... La proximitat del succés ho magnifica perquè la sang ens esquitxa de ple, però la tragèdia és la mateixa que s'ha viscut en altres ocasions en altres punts del món.

No hi ha religió, escriptures ni cap Déu que justifiqui la mort d'una vida humana i només l'odi i la manipulació són els responsables de tanta crueltat.

No tinc dubtes que acabarem amb tot aquest fanatisme, encara que em temo que encara queda molta sang innocent per vessar. La nostra victòria serà sortir de nou al carrer sense por, sense retrocedir un centímetre; sense que ens treguin l'aroma dels nostres carrers, ni les nostres rutines, ni les nostres il·lusions. La millor prova de tot això és, que avui, la Rambla tornaven a estar plenes de gent, com cada dia. Una demostració que no us tenim por, que lluitem per la nostra llibertat i que no sou ningú per prendre’ns-la.

El terrorista és un covard que es va a trobar sempre amb valents que van a repelerles amb tot el menyspreu.

Avui em llevo trist, commocionat i gairebé sense dormir, però també ho faig sentint-me orgullós dels meus, de la gent de Barcelona. Sento que guanyarem aquesta batalla cada cop que veiem la solidaritat que ens caracteritza, que ens engrandeix i ens fa millors. Els voluntaris van sortir al carrer per ajudar els ferits, van posar a disposició de les víctimes les seves cases, els seus vehicles particulars i els seus rebosts. Els taxistes van evacuar ferits, van acompanyar a turistes desorientats als seus hotels. En menys d'una hora es van col·lapsar les donacions de sang i, ja de matinada, molts barcelonins es van acostar a les principals artèries d'entrada i sortida de la ciutat per avituallar amb aigua i menjar a milers de persones que es trobaven retingudes en els seus cotxes per l'Operació Gàbia.
Orgullós estic de tots els cossos de seguretat que cada dia es juguen la vida per nosaltres. Mossos, Guàrdia Urbana, Policia Nacional i Guàrdia Civil, agrair-vos la vostra feina -no només el d'ahir-, també per tot el que feu per nosaltres des de fa molt de temps.
Sí, em sento orgullós de formar part d'aquesta societat que seguirà sent terra d'acollida, malgrat que la tribuna del diari El Mundo expliqui que ens mereixem això per ser bona gent.
Vull agrair les mostres de preocupació i d'afecte de tots els amics que tinc repartits per tot el món. Gràcies de veritat per sumar-vos a la repulsa, l'angoixa i la tristesa. No estem sols en això perquè el vostre calor ens reconforta. De la mateixa manera, també vull manifestar la meva repulsa als comentaris oportunistes i malintencionats dels quatre imbècils de sempre que aprofiten l'anonimat d'un teclat per mofar-se d'una tragèdia. Altres covards que aprofiten qualsevol moment per atacar els catalans i els musulmans amb comentaris fastigosos i punibles davant la llei.


#NoTincPor

divendres, 16 de juny del 2017

CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ A BARCELONA


Després de promocionar a Madrid l'edició en castellà de "Els fills de l'Atlàntida", era el moment de fer-ho a casa, envoltat d'amics i familiars. Com que no sóc massa supersticiós ho vam celebrar el dimarts, dia 13. I utilitzo el terme celebrar perquè no concebo una presentació com un acte promocional, sinó una mena de bateig de portes obertes.


Portava setmanes preparant l'esdeveniment i, encara que no em sentia nerviós, sí que és cert que, a mesura que s'apropava l'hora, el rumrum va començar a fer acte de presència. El Fòrum de l'FNAC-Triangle de Plaça Catalunya va ser un escenari perfecte, excepte per la calor que feia allà dins. Per la resta, un lloc cèntric, ben comunicat i amb una sala amb capacitat per a més de cinquanta persones. Val a dir, que quan vaig arribar, només ens havien col•locat una dotzena de cadires i vaig haver de posar-me l'armilla de FNAC per treure totes les cadires que tenien amagades.
Vaig tractar sense èxit de fer un recompte ràpid dels assistents, sense que semblés que estava passant llista, i calculo que vam ser uns cinquanta els que ens vam reunir a les vuit del vespre. Em va acompanyar tota la meva família, com sempre, donant un cop de mà en els bons i els mals moments; els meus amics, els meus lectors -a qui també considero amics-, gent inesperada que també va tenir el detall d'acompanyar-me i desconeguts.
Va exercir de mestra de cerimònies Maria Carme Roca, de qui només puc tenir paraules d'agraïment i admiració. Era el meu desig des de fa molts mesos que fos ella qui em acompanyés en aquest dia tan especial i us puc assegurar que ho va fer amb un afecte, una simpatia i un rigor que va deixar bocabadada tota la parròquia. Però el meu agraïment va més enllà de la seva magistral posada en escena. I m'explico... Potser avui Els fills de l'Atlàntida no existiria si no hi hagués begut abans de deus literaris com el de la pròpia Maria Carme. Els seus llibres de temàtica històrica han estat sempre una font d'inspiració i d'aprenentatge, per la seva narrativa, per la seva ambientació i pel respecte a la història.



Em sap greu no poder esmentar a tots els que van venir, segur que em deixaria algú i no em puc permetre tan majúscul error. No obstant això, faré una petita excepció amb Rosario Gómez, la meva editora de Columna Edicions. Ella ha estat al meu costat durant tot el procés d'edició i també ho va fer en la posada de llarg de la novel•la. Igualment, també van estar, encara que des de la distància, la Isabel i el Javier, d'Edicions Javisa23.




Vull agrair també les diferents mostres de suport i felicitacions que he rebut durant tota la setmana d'amics i lectors de tot el món. Gràcies per romandre al meu costat, per la vostra lleialtat i el vostre entusiasme.


Els fills de l'Atlàntida ja està rodant. Gràcies per fer girar la roda.

dijous, 25 de maig del 2017

#09 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - UNA PRESENTADORA D'EXCEPCIÓ



El dia 13 de juny em sentiré molt ben acompanyat. No només per la vostra assistència, que us agraeixo i que m’il·lusiona, a més, tindré el plaer de fer-ho de la mà d’una presentadora de luxe. Ella és la Maria Carme Roca, a qui admiro com a escriptora i també per ser una persona extraordinària.
Crec que l’any passat ens anunciava ella mateixa que havia escrit cinquanta llibres i avui, mirant a la seva web, veig que ja en porta cinquanta-quatre. No és fàcil escriure tant i fer-ho tant bé, però aquesta és ella. Escriu amb elegància i recrea escenaris com ningú. Sembla fàcil, però no ho és pas, us puc donar fe. La seva bibliografia és tant gran que no en faré una llista, però em permeto recomanar-vos alguna de les seves obres: “Barcino” i “La filla dels déus”. De premis en té un grapat, quasi tants com obres, però hi destaco el premi Néstor Luján de novel·la històrica del 2006. Senzillament, és un luxe que m’acompanyi aquest tros d’autora.
Us diré que quasi em fa més il·lusió que m’acompanyi ella, que el fet de presentar un llibre. Li vaig demanar des de la vergonyeta del que mira cap amunt i enseguida em va dir que si i #ContentaContenta de fer-ho.
Mil gràcies per acompanyar-me, amiga!

dimarts, 23 de maig del 2017

#08 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - PRESENTACIONS A BARCELONA I MADRID



Tan sols queden quinze dies perquè surti a la venda la novel·la Els fills de l'Atlàntida, en edició en castellà de la mà d'Ediciones Javisa23 i en català amb Edicions Columna. Tot està preparat per al tret de sortida i ja només faltava anotar a l'agenda les dates previstes per a les presentacions oficials.

Comença doncs un periple ple de sensacions i de trobades amb alguns dels lectors.

9 de juny: Presentació oficial a Madrid




10 de juny: Sessió de signatures a la Feria del Libro de Madrid



13 de juny: Presentació oficial a Barcelona



dijous, 18 de maig del 2017

#07 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - CURIOSITATS


De vegades l'atzar es converteix en una vareta màgica que pot marcar el nostre destí. Les casualitats molts cops ens sorprenen i alguns diuen que les coses sempre passen per algun motiu important. Ves a saber...  No sóc dels que creu en la sort, encara que sí en la seva recerca. Tampoc crec en la numerologia, tot i que la meva curiositat l'ha posat en consideració més d'una vegada. No en va, el 15 és un nombre que m'ha acompanyat en la meva trajectòria d'escriptor i un comença a pensar que quelcom còsmic em relaciona amb aquesta xifra.



Valgui aquesta introducció per explicar-vos una curiositat de Els fills de l'Atlàntida, una novel·la que teoritza sobre la identitat de Tartessos, terra que milers d'anys abans podria haver estat el reducte del continent atlàntic: l'Atlàntida. Doncs bé, durant el procés de documentació em vaig trobar amb algunes coincidències que tenen relació amb la meva vida personal i, qui sap, potser la d'altres autors que també van escriure sobre Tartessos i l'Atlàntida. I vaig al gra. El punt de partida d'aquest cúmul de casualitats és la meva data de naixement: 27 de maig de 1970.
Buscant informació sobre Tartessos vaig tenir l'oportunitat de llegir diversos llibres de consulta, principalment, els relacionats amb els pobles ibers i tots aquells que feien referència a Tartessos. El primer que va arribar a les meves mans va ser un que va escriure Joan Maluquer de Motes, historiador i arqueòleg, que va publicar "Tartessos" amb Editorial Destino al maig de 1970. El casual, és que amb poques setmanes de diferència, també es va publicar a Espanya "La fi de l'Atlàntida" de John Victor Luce.
No li vaig donar massa importància, sí, són dos casualitats però crec que entren dins dels termes legals de l'atzar. No en va, s'ha escrit molt de L'Atlàntida i, encara que menys, també de Tartessos. Però després em vaig topar amb una dada inesperada i sorprenent que em va deixar de pedra i que em va decidir a escriure aquest llarg post. Em vaig adonar quan ja havia acabat d'escriure la novel·la i em disposava a escriure els agraïments.

Finding Atlantis
Adolf Schulten va ser un arqueòleg i historiador alemany que es va apassionar per la història antiga de la península ibèrica i el primer que va teoritzar que Tartessos podria haver estat l'antiga Atlàntida i, per aquest motiu, va dedicar els seus últims anys a la feina de camp, fent prospeccions a les maresmes de Doñana. Les seves hipòtesis afirmaven que la mítica illa va ser engolida per un gran sisme submarí i va quedar submergida en els ara aiguamolls andalusos. La idea que em va portar a escriure "Els fills de l'Atlàntida" va sorgir quan vaig conèixer aquestes hipòtesis i el posterior documental "Finding Atlantis" que va emetre National Geographic per primer cop el 7 de juny de 2012, cinc anys exactes a la data de llançament de la meva novel·la. Però això no és el millor...

Adolf Schulten


Doncs bé, Adolf Schulten, a qui anomenen el pare de Tartessos, va néixer el 27 de maig de 1870, cent anys exactes abans que jo. A més, va morir un 19 de març: el dia de la meva onomàstica. Com et quedes?

Haurà volgut el destí que es publiqués aquesta novel·la el 7 juny de 2017? Suposo que no, però aquí queda...

dimarts, 16 de maig del 2017

#06 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - EL GERMEN


En alguna ocasió m'han preguntat com se'ns ocorren les idees als escriptors, si escollim les temàtiques fruit d'un estudi exhaustiu del que als lectors els agradaria llegir o si tot és fruit d'una idea sorgida en el moment i el lloc més insospitats. Crec que tot autor té en compte si allò que pretén explicar agradarà o no, però la idea i les ànsies per convertir-la en història, solen prevaler per davant de criteris comercials.

Un bon dia sorgeix aquesta idea, i ho fa en el moment i el lloc més insospitat, potser sense venir al cas. De vegades prové d'alguna cosa que t'explica algú o sorgeix espontani, veient una pel·lícula, llegint un llibre, preparant el sopar o a la parada de l'autobús. Una cosa ens crida l'atenció, s'instal·la en la nostra ment i es converteix en viral. Sense adonar-nos, comencem a crear connexions argumentals, sorgeixen els primers personatges i llavors ... TOT COMENÇA.

Els fills de l'Atlàntida va sorgir de l'atzar, un migdia després de dinar. Algú a Twitter va penjar una cita de Plató, la veritat és que no la recordo, però vaig pensar en alguna cosa que vaig llegir fa molts anys quan encara era estudiant. Un professor ens va fer llegir els diàlegs de Citrias i el Timeu per fer un treball de mitologia. Reconec que en aquella època no vaig entendre gaire del que m'explicava el bo de Plató, així que se’m va acudir tornar a llegir-lo. I llavors ... Zas! Va entrar el verí del creador d'històries.

Extracte dels textos de Plató:

- Critias.

Critias comenta com els sacerdots egipcis compten a Solón la guerra dels Déus.

Nou mil anys enrere hi va haver una guerra entre els pobles que habiten més ençà i més enllà de les columnes d'Hèrcules: Atenes i la federació de reis de l'Atlàntida. L'Atlàntida, que es va submergir en el mar per causa de terratrèmols, tenia una mida més gran que la Líbia i el Àsia i va quedar reduïda a un escull que impedeix la navegació en aquesta part dels mars.
Cal que us doni una explicació d'aquesta guerra des del principi fins al final. D'una banda estava aquesta ciutat; ella tenia el comandament i va sostenir victoriosament la guerra fins l'últim dia. De l'altra part hi havia els reis de l'illa Atlàntida. Ja hem dit, que aquesta illa era en un altre temps més gran que la Líbia i l'Asia; però que avui dia, submergida pels tremolors de terra, no és més que un escull que impedeix la navegació i que no permet travessar aquesta part dels mars.

I després ens va explicar com era L'Atlàntida


El sòl estava molt elevat sobre el nivell del mar. Al voltant de la ciutat hi havia una plana que la circumdava al seu torn envoltada de muntanyes que es perllongaven fins al mar. A la part de l'illa que mirava al Migdia hi havia una plana quadricular, de tres mil estadis d'un costat i dos mil d'un altre, amb populoses poblacions, rius i llacs. Estava envoltada per un fossat artificial al qual abocaven les aigües de les muntanyes. Tocava a la ciutat per les seves dues extremitats. Per transportar els troncs de fusta de les muntanyes es van fer fossats que es comunicaven entre si.


dissabte, 13 de maig del 2017

#05 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - L'EMBLEMA




Al cim del turó hi havia el temple de Posidó i als seus peus, la terra rica i fèrtil que van habitar els Déus. Va ser potser la primera gran civilització avançada, amb un exèrcit temible i una fortificació infranquejable. Tres anells circulars a manera de ancorades protegien aquest edèn situat enllà el gran mar. El seu nom va ser L'Atlàntida i els seus fills també van ser llegenda.

En dotzenes d'esteles, encara podem trobar l'emblema que la mar no va poder engolir.