dijous, 9 de juny de 2016

LA PORTADA COM ELEMENT IDENTIFICATIU


Crec a ciència certa, i així ho he manifestat en algun post anterior, que una bona portada és sinònim d'èxit. Una imatge suggerent, un tipus de lletra diferent i identificable o, fins i tot el color dels elements que la conformen forma part del màrqueting editorial modern. És evident, que una portada no ho és tot; fonamentalment, perquè el realment interessant és l'argument que es trobarà un en el seu interior. Però a ningú escapa que avui en dia, on és tan important la immediatesa, les sensacions a primera vista són fonamentals i cal saber captar al consumidor.

Permeteu-me que faci un símil amb un fabricant de caramels. Suposem que elabora els millors caramels del món; dolços, saborosos i que no s'enganxen a les dents. Resulten deliciosos perquè tenen una cosa única, un sabor diferent. Però clar, seran boníssims, però si l'embolcall és lleig i poc suggerent no cridarà l'atenció de ningú.

Serveixi aquesta comparació per entendre que no tot és una bona obra, sigui del gènere que sigui; els lectors potencials que escolliran un llibre en una prestatgeria o en una pàgina web es fixaran també en l'embolcall.



Ningú pot posar en dubte la qualitat d'aquests clàssics; no en va, molts d'ells habiten indefinidament a milers de prestatgeries de les nostres llars i el temps els ha atorgat l'etiqueta de grans clàssics de la història. Però mireu les seves portades. Creieu realment que qualsevol d'aquests llibres es vendrien avui en dia?



Cada autor busca repetir els elements identificatius que van fer d'altres títols un èxit de vendes. És principalment en les sagues on més identifiquem aquest continuisme en l'estil de les seves cobertes, però la tendència va molt més enllà. Molts autors ja s'identifiquen per un disseny concret dels seus embolcalls.





La saga Milenium és un dels més clars exemples d'aquesta tendència, com també ho és Dolores Redondo.






















L'aposta de Stephen King va molt més enllà. La mateixa portada, el mateix element central des de diferents perspectives i amb una sola variant: el color.







Sagues a banda, quan em referia a aquestes característiques recognoscibles que formen part de la marca personal d'un autor, em vénen al cap dos exemples. Semblants en el seu colorit, en el tipus de lletra i en l'elecció dels títols, Blue Jeans i Federico Moccia són coneguts ja per aquest aspecte diferencial que els identifica.





El que ens trobarem a l'interior d'aquests llibres serà millor o pitjor, agradarà més o menys, però això ja ho jutjaran els lectors després de desfer l'embolcall.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada