LLIBRES QUE VAIG LLEGINT: A PUNT D'ESTRENA

No és el primer llibre de la Maria Carme Roca que llegeixo, ja vaig fer un tast de les seves lletres fa uns anys amb Barcino i amb la deliciosa Escollida pels Déus. Val a dir que sóc més d'Història antiga però la sinopsi d'aquesta novel·la em va animar a descobrir-la en una temàtica que no acostumo a consumir. Segurament perquè em va traslladar a una època de la que els meus pares i els meus avis en van ser protagonistes i també perquè la coberta és un caramel. Tot sigui dit...

El primer reconeixible, ja a les primeres planes, és l'estil elegant de l'autora i la seva facilitat en recrear una època. És molt senzill endinsar-se en els carrers de la Barcelona de mitjans de segle i comprendre com es vivia durant aquells anys. Llegint-la, no puc evitar sentir la veu dels meus avis, quan m'explicaven peripècies de la seva joventut. Va ser un temps difícil i convuls -no en va, veníem d'una guerra-, en el que algunes dones lluitaven per treure el cap més enllà d'un estatus establert i per trencar algunes barreres socials i morals. Aquest és el cas de l'Eulàlia Rovira, la protagonista, una noia que va voler ser maniquí quan ser-ho estava mal vist. El retrat de la època és contundent a l'hora de posar sobre la taula els temors de la societat a fer allò que pogués fer avergonyir als pares, on moltes joves van haver de canviar els seus somnis per una caixa de costura o un davantal.

La carrerade l'Eulàlia dins del món de l'alta costura és brillant i es converteix en una de les imatges del moment de la mà de Pertegaz. Però la seva vida transita entre l'èxit professional i el fracàs familiar. Ella es vol separar del seu marit, un altre fet que contravenia la moralitat de l'època i que afectarà a les seves conviccions. El que sent ella en aquests dos àmbits es fica dins de la pell del lector per fer-nos adonar que no som culpables d'allò que passa a la nostra vida, però sí que en som responsables i que les nostres decisions, pesin a qui pesin, son només nostres.

A la presentació de la novel.la, ara fa un any.

M'enduc un bon sabor de boca d'aquesta novel·la de tall costumista, a més de la dedicatòria de la Maria Carme. Ha estat una veritable delícia llegir-la i us animo a que ho feu, sobretot a aquells que vulgueu saber alguna cosa més de la Barcelona de la postguerra, la dels vostres pares i avis. Està tot molt ben documentat.

EL PERFIL DELS LECTORS

Una de les principals inquietuds dels que ens dediquem a escriure llibres és identificar el nostre nínxol de lectors, descobrir a partir de quin imputs poden arribar a llegir els nostres llibres i captar els gustos i rutines de la gran majoria d'ells. No en va, i tot i que molts autors afirmen escriure per a si mateixos, quan creem les nostres obres, ho estem fent per a un públic que desconeixem. Caldrà conèixer-lo millor, doncs ...

Partint de la base que la nostra obra tingui qualitat, ganxo comercial i una bona història que a més estigui ben explicada, cal no oblidar que el factor sort juga un paper fonamental dins el món editorial i moltes obres -bones o dolentes- s'han convertit en supervendes sense que ni tan sols els seus editors sabessin quina tecla màgica havien tocat. Guardant doncs el factor sort en un calaix, és el moment d'esbrinar qui ens llegeix, quan ens llegeix, què els crida l'atenció dels nostres llibres i on ens llegeix. Una coberta suggerent i atractiva, una sinopsi que sàpiga posar la mel als llavis, un títol impactant, un booktrailer, una bona ressenya, la publicitat... Tots aquests són factors que tenen molt en compte editors i escriptors seguint els criteris que marca la lògica, però... és així? Els lectors triaran una de les nostres obres atrets per tot aquest marxandatge? La resposta no és ni sí ni no. Tota aquesta artilleria d'efectes comercials ajudarà a fer més atractiu el nostre producte, però hem de saber que els lectors trien també sota altres premisses.

Em remeto a les dades del CIS, concretament en el baròmetre cultural desetembre de 2016, per posar sobre la taula algunes dades que tot aquell que estigui en aquest món hauria de saber. Una bona dada per començar, és saber que la lectura és la segona afició cultural preferida dels espanyols, només per darrere de la música i per sobre del cinema, però no és l'únic; altra dada que omple d'esperança al món editorial és que un 28,6% dels espanyols llegeix tots o gairebé tots els dies, i un altre 14,6% ho fa un o dos cops per setmana. També cal a dir, que el 35% de la població no ens llegirà mai ni per casualitat. És el segment d'entre 30 i 50 anys el més voraç, amb una paritat semblant entre els dos sexes, encara que lleugerament superior el de les dones. Una altra qüestió que cal tenir en compte són els hàbits de lectura. On llegeixen i a quines hores? En aquest sentit, el mateix estudi del CIS recull uns resultats que resulten obvis, però potser el seu percentatge no tant. El 89,80% llegeix a casa, de manera que es posa en qüestió la comoditat d'altres formats, com el llibre digital o el llibre de butxaca i només el preu condicionaria l'elecció d'aquests.

En quant als horaris preferits de lectura, segons es pot comprovar en les estadístiques de portals com Amazon o Casadellibro, els lectors solen llegir entre les 08:00 i les 09:30 del matí, entre les 18:00 i les 20: 00 i entre les 23:00 i les 00:00; sent la franja de la tarda la més activa, superant el llindar del 60%.

Un cop identificats els hàbits dels lectors, és convenient investigar quines són les seves preferències pel que fa a temàtica. La categoria reina és la novel·la històrica (23,80%), a més amb un avantatge molt folgat amb la segona, la novel·la en general (19,50%). Resulta curiós que la novel·la sentimental o d'amor només cobreix un nínxol de demanda del 5,60% i les novel·les d'aventures un 8,90%.

I finalment, cal saber sota quins criteris tria els llibres el consumidor, que en el fons és el que més ens interessa. Lògicament, el principal criteri, amb un 60,70% és el propi de l'instint de cada lector, un 26,50% escull les lectures per recomanació, per les opinions a internet només un 2,30%, per publicitat un 3,50%; i el més curiós, per recomanació del llibreter, un baixíssim 1,70%. Estudiades aquestes xifres, queda demostrat que l'embolcall del llibre i la temàtica juguen un paper molt important, principalment, en una societat impacient i capritxosa on la immediatesa juga un paper molt important. Cal afegir, que la gran majoria, més d'un 60%, escull les seves lectures pel seu gènere o temàtica i un altre 20% reconeix fer-ho pel nom de l'autor.

Arribats a aquest punt, podem concloure que el lector ideal és un home o dona d'entre 30 i 50 anys, que els agrada la novel·la històrica, que llegeixen a casa entre les sis i les vuit del vespre, que solen fer-ho dues o tres vegades per setmana i que majoritàriament són sobirans a l'hora d'escollir les seves lectures.

PROPERES PUBLICACIONS

Portava molt de temps sense posar-vos al dia de les meves properes publicacions i, tot i que encara queden alguns detalls que concretar, em moria de ganes de compartir amb tots vosaltres l'estat dels nous projectes. Si us he de ser sincer, l'any passat va ser bastant infructuós i intens, ple de negociacions, alguna decepció i moltes esperes, però finalment tot ha arribat a bon port i crec que ja és l'hora de desvetllar alguna coseta del que s'acosta .

Fa tres mesos, L'herència de Jerusalem va arribar a la màgica xifra de 20000 lectors. Sí, tots vosaltres, o alguns de vosaltres, heu fet possible que la meva primera novel·la aconseguís unes xifres de venda al·lucinants. Arribar a tant públic començant aquest camí des de l'autoedició per culminar-LO través d'una editorial convencional, ha estat un periple que no oblidaré mai. Per aquest motiu, he preparat un vídeo d'agraïment dedicat a tots vosaltres, els meus lectors.

De vegades tinc la sensació que aquesta novel·la està tocada per una vareta màgica que no cessa de concedir-me tots els desitjos que li demano i de sorprendre'm amb noves i immillorables notícies. En aquest 2017 segueixen les sorpreses i les novetats, i jo encantat de poder-vos-les explicar. Així que, allà vaig ... Ja és oficial que l'edició en català sortirà en edició especial de tapa tova abans de Sant Jordi i espero estar aquest dia als carrers per compartir aquest moment amb tots vosaltres. Espero poder-vos donar més detalls en dates futures, quan resolgui un parell o tres de serrells que estan encara a l'aire.

Però aquest any em depara moltes més sorpreses i, espero que també molts èxits gràcies al vostre suport i complicitat. Tot ha de començar el 7 de juny, de manera que ja està en marxa el compte enrere perquè vegi la llum "Els fills de l'Atlàntida", una novel·la històrica en que pretenc proposar una visió terrenal de la religió i dels déus que adoren, encara avui, les diferents confessions del món. En ella hi ha lloc per a la tragèdia, l'esperança, l'amor i la màgia; tot això en un còctel ben agitat i ple de sentiments i sensacions. Ediciones Javisa23 llançarà l'edició en castellà i Columna Edicions, de Grup62, ho farà amb l'edició en català. Sortirà estiuenca i elegant, amb tapa dura i sobrecoberta i una portada impressionant que encara no us puc mostrar. Així doncs, si no sabíeu quina seria la vostra lectura aquest estiu, recordeu que teniu una cita amb "Els fills de l'Atlàntida".

Queden 121 dies.

EL VISIONARI JULES VERNE

Un dels meus autors preferits de joventut, per la seva manera de donar credibilitat a fets inexplicables i fer-ho amb tot luxe de detalls, va ser Jules Verne. Indiscutiblement és el pare de la ciència ficció i un dels exponents de la novel·la d'aventures del segle XIX. Totes les seves obres són universals i d'obligatòria lectura, malgrat que hagi transcorregut segle i mig. Sens dubte, va ser un home avançat al seu temps, potser un precursor o un guia per a la ciència. En certa manera, vist en perspectiva, no era tan desgavellat pensar que un dia l'home seria capaç de solcar els mars de manera submarina o, fins i tot, que podria viatjar a l'espai; de fet, Verne va ser coetani d'una època on la ciència va fer un pas cap endavant. no obstant, el que resulta intrigant és la capacitat de detallar en els seus relats algunes de les característiques tècniques de les naus o, fins i tot, vaticinar pràcticament els noms dels tripulants de l'Apolo VIII.

L'autor francès va escriure Al voltant de la Lluna entre 1868 i 1869, però el veritablement curiós és que, exactament 100 anys més tard, el 1968, l'Apolo VIII orbitava al voltant de la lluna tal com explicava en la seva novel·la i l'any següent, l'home la trepitjava. Un segle exacte separa el relat de la consecució. Sí, resulta curiós i hauríem prendre'ns-ho com una anècdota o un caprici de la casualitat. Ho faríem si aquesta fos l'única coincidència, però no ho és.

La novel·la explicava que la primera nau tripulada sortia des d'un punt de la costa de Florida sota bandera nord-americana i, de fet així va succeir. La NASA va establir com a base de llançament Cabo Cañaveral. La novel·la explicava també que la nau estaria tripulada per tres astronautes, fet que també va encertar; però compte: recordem els noms dels tripulants que van orbitar la lluna en la novel·la de Verne, els va batejar com Nichol, Barbicane i Ardan. El més increïble de tot, és que els que van viatjar en aquesta missió van ser Novell, Borman i Anders; noms amb les mateixes inicials.

Després hi ha detalls tècnics també coincidents, alguns d'ells amb escassa rellevància literària, però que es van ajustar al que després va ser la realitat. Verne va descriure la nau circumllunar al detall, recreant-se fins i tot en la seva massa, també coincident, i encertant de ple en les dimensions del cilindre del Columbia de l'Apolo XI.

Per cert, ja que referim al mòdul de comandament qye la NASA va posar el nom de  Columbia, cal recordar que Verne va batejar al canó que va impulsar la nau amb el nom de Columbiad. Potser això va ser un gest de complicitat de la mateixa Agència Espacial, qui sap ... No obstant, resulta molt, però que molt curiós.

Per si tot això no fos suficient, la nau de Verne va ser llançada des d'una latitud nord de 27 graus, set minuts i una longitud oest de 82 graus i nou minuts. El viatge es va completar després de 242 hores i 31 minuts de travessia, incloses les 48 orbitant a la lluna. La nau va caure en aigües del Pacífic a 20 graus i 7 minuts de latitud Nord i 118 graus i 39 minuts de latitud Oest. Si analitzem les dades reals de l'expedició, les coordenades són pràcticament exactes: sortida des de latitud 28 graus i 27 minuts Nord i longitud Oest de 80 graus i 36 minuts (amb prou feines 200 Kms. De diferència amb la novel·la). El viatge espacial va durar 127 hores i un minut, però amb l'excepció que només va orbitar 20 hores.

Una altra dada rellevant és que Verne va estimar una velocitat d'escapament gravitatòri de 11000 metres per segon, que també ho considero una aportació literari de poc interès, tret que la realitat ens confirmi que l'Apolo ho va fer a 10830 metres per segon.

La novel·la especifica molts altres detalls igual de sorprenents per la seva coincidència, com ara l'efecte de la ingravidesa, noms dels responsables de terra de l'operació o dels mecanismes de navegació de la nau d'observació.

I és que la vida i obres de Jules Verne està plena de misteris i secrets. Molts d'ells han anat adquirint rellevància en transcórrer el temps, en trobar evidents coincidències amb la realitat i en el contingut de les seves novel·les.

Mereix capítol a part, i dedicaré un nou post a això, una societat secreta, vinculada als Il·luminats de Baviera, que era coneguda com La societat de la boira i un membre actiu d'ella va ser el propi Jules Verne.

QUI VEN ELS NOSTRES LLIBRES

No estic dient res de nou si afirmo que el món editorial està canviant a passos de gegant i que els rols dels implicats en la venda d'un llibre s'han anat transformant. Sembla clar que l'autor ha de saber mostrar-se més que fa uns anys i que la seva activitat en la promoció de les seves obres esdevé un factor innegociable. En el fons, el primer interessat en què un llibre es vengui hauria de ser el propi autor i per aquest motiu, entenc que és vital que s'encarregui de moure alguns fils del titella perquè, en cas contrari, ja podem tancar el teatret.

En aquest sentit, les editorials troben en l'autor a un aliat perfecte per a la promoció dels seus títols. Barat i compromès, és clar que sí. De fet, gairebé totes les editorials es fixen en l'activitat i l'impacte dels seus autors en xarxes socials i en els mitjans de comunicació; i fins i tot, de manera vetllada, ens suggereixen que tinguem aquesta proactivitat. L'autor d'avui dia difereix molt d'aquells que fins i tot es permetien enviar a la merda als seus lectors. Però que un autor tingui bona mà a l'hora de vendre no vol dir que les editorials no hagin de posar en marxa el mateix engranatge amb el qual han fet moure les seves maquinàries durant dècades. Tot i que la vida d'una publicació sigui molt més efímera del que seria desitjable, durant aquests tres o quatre mesos de gràcia, les editorials han de lluitar per cadascun dels seus títols amb independència de l'activitat paral·lela que aporti l'autor. No tots tindrem la coberta dels nostres llibres al lateral d'un autobús, ni en una falca radiofònica, ni en un anunci de televisió... És de sentit comú que les grans inversions es facin amb aquells que les seves vendes tindran el retorn econòmic corresponent , però per als altres, els editors han de seguir oferint llibreries on signar, fires del llibre on assistir i esdeveniments literaris que encaixin amb la temàtica de cada llibre. És important que s'estableixin vincles amb clubs de lectura, amb blocaires, YouTubers i amb emissores de ràdio -per petites que siguin-. I és que els autors, amb independència del poc o molt que venguem, necessitem sentir-nos acompanyats en els nostres projectes. Una mania que tenim, escolti'm...

Escriure és una activitat molt solitària. I no em refereixo únicament a teclejar davant d'un monitor, cal recordar-se de la fase de documentació, dels moments de reflexió, de la composició de la trama o de les tedioses correccions. Després ens arriba una etapa d'absoluta incomprensió, la qual transcorre mentre esperem notícies de les editorials. Són processos que solen abastar mesos i fins i tot anys, pendents d'una trucada o d'un correu electrònic que triga a arribar molt més del que som capaços de comprendre. Solitud, solitud i més solitud... I quan arriba el moment de publicar, un té ganes de deixar-se de sentir com un anacoreta al desert i necessitem que algú ens acompanyi en el final de la travessia per arribar junts a aquest port anomenat èxit.

Em nego a creure que el distribuïdor sigui un mer transportista, que l'agent literari sigui un gestor, que l'editorial sigui una impremta i que els llibreters siguin uns simples botiguers. Tots els que formem part d'aquest meravellós món de bojos acabarem menjant de la mateixa taula, encara que alguns haguem de conformar-nos amb la part més petita de la manduca; i dic jo, que saciar la fam d'aquests temps de vaques magres és motiu suficient com perquè tots posem molt més de la nostra part.

ENIGMES DE LA HUMANITAT

Molts cops ens hem preguntat què va passar fa aproximadament 4500 anys, quin va ser el detonant perquè l'home donés un salt evolutiu tan important com per desenvolupar habilitats agrícoles avançades, perfeccionar la pastura i la transhumància del bestiar o que construís una sèrie d'edificacions i monuments megalítics, molts dels quals segueixen avui en peus. No seria descartable que fos producte d'una revolució tecnològica espontània semblant a la que hem viscut durant els darrers cinquanta anys, però també hauríem de contemplar que alguna intel·ligència superior intervingués els nostres coneixements; diguem-li a aquesta Déus o extraterrestres.

És possible que no sapiguem mai què va passar, qui ens va ajudar i per què l'home va començar agrupar-se en civilitzacions modernes i a construir monuments d'arquitectura avançada. En aquest sentit, formen part dels enigmes de la humanitat les intrigants pintures rupestres del Tassili N'Ajjer, l'assentament urbà de Mohenjo-Daro en terres del Pakistan, les piràmides de Giza, les enigmàtiques Línies de Nazca al sud del Perú, el Machu Picchu o l'illa de Pasqua. Tota la tecnològica i la màgia que envolten aquestes enigmàtiques ubicacions podrien procedir d'una intel·ligència que va intervenir la nostra lenta evolució natural.

Si tot aquest misteri no fos suficient, farem un experiment matemàtic que afegeix encara més enigmes a totes aquestes localitzacions.

Al Golf de Guinea, a l'oest del continent africà, trobem el punt d'intersecció geogràfica; o el que és el mateix, el punt exacte en què conflueixen el Meridià de Greenwich i l'Equador terrestre. Aquest és geogràficament, el centre del planeta Terra.

Ara bé ...

Què passaria si dibuixessim una circumferència a la terra que abarqués 40.000 Km de superfície partint des d'aquesta intersecció?

Doncs passaria que aquesta circumferència creuaria exactament per Tassili N'Ajjer, Mohenjo-Daro, Giza, Nazca, Machu Picchu i l'Illa de Pasqua.

Arribats a aquest punt, tot i que la Ciència insisteixi a sostenir que totes aquestes cultures mai van tenir relació entre si, aquest curiós alineament circular podria indicar tot el contrari.

Però possiblement, mai arribem a saber-ho amb certesa.

LA MATANÇA DELS SANTS INNOCENTS

"La massacre dels innocents" - Llenç de Nicolás Poussin

Un d'aquells episodis qüestionables que formen part del Nou Testament és la suposada matança que va ordenar Herodes el Gran després del naixement de Jesús de Natzaret. I dic "suposada" perquè hi ha moltes inconsistències històriques per creure en la seva veracitat, encara que coneixent l'historial sanguinari del llavors rei de Judea, una cosa així bé podria haver succeït. A ningú escapa que Herodes era una persona amb una por patològica a perdre el seu poder i això el va portar a assassinar a diferents membres de la seva pròpia família, inclosos tres dels seus fills, però també cal tenir en consideració que era un regent que no va caure en gràcia a gairebé ningú. Des de la seva coronació, va estar qüestionat per les tres principals sectes religioses hebrees (fariseus, saduceus i essenis), que no van voler reconèixer el seu privilegi de rei per considerar-lo estranger i ser fruit d'una mare àrab, malgrat que està del tot comprovat que descendia de llinatge semita. L'animadversió dels jueus cap a Herodes va ser tal, que fins i tot es van arribar a explicar episodis d'ell que, amb el temps, han resultat ser falsos.

Una de les coses que fan dubtar de la seva veracitat és que aquest succés només apareix explicat a l'Evangeli de Mateu, mes no en la resta de textos i, si ja de per si, els passatges del Nou Testament han de ser interpretats tenint en compte les contínues censures, sembla estrany que només un dels evangelistes oficials faci referència a aquests fets. Tampoc s'esmenta en cap altre evangeli apòcrif ni tampoc en altres textos de cronistes del període en qüestió, ni tan sols de Flavio Josefo, el principal historiador de l'època i qui solia alimentar en tots els seus textos la llegenda negra del propi Herodes. D'aquesta manera, sent coneguda l'animadversió que Flavio Josefo tenia cap al rei de Judea, resulta estrany que passés per alt un crim d'aquesta magnitut.

Una altra dada qüestionable es la quantitat d'infants que van morir en aquesta matança. La versió més fiable afirma que van ser entre 20 i 40 criatures menors de dos anys, però la litúrgia bizantina de l'Església Ortodoxa parla de 14000 morts i l'Església siriana afirma que van ser més de 64000. En aquest sentit, cal tenir en compte que estem parlant del segle I, on els llogarets no estaven especialment poblats; de fet en aquesta època s'estima que la població de Betlem no era superior a les 500 o 600 persones. Aquesta xifra no només posa en evidència algunes de les versions més tardanes, a més posa en dubte l'esdeveniment en si.

Si totes aquestes dades no fossin encara suficients, cal recordar que segons l'evangelista, van ser els tres Reis Mags d'Orient qui li van revelar a Herodes el naixement del profetitzat rei dels jueus a la ciutat de Betlem, els mateixos que la nit abans omplien de dons al nounat.