dimarts, 13 de desembre de 2016

QUI VEN ELS NOSTRES LLIBRES




No estic dient res de nou si afirmo que el món editorial està canviant a passos de gegant i que els rols dels implicats en la venda d'un llibre s'han anat transformant. Sembla clar que l'autor ha de saber mostrar-se més que fa uns anys i que la seva activitat en la promoció de les seves obres esdevé un factor innegociable. En el fons, el primer interessat en què un llibre es vengui hauria de ser el propi autor i per aquest motiu, entenc que és vital que s'encarregui de moure alguns fils del titella perquè, en cas contrari, ja podem tancar el teatret.
En aquest sentit, les editorials troben en l'autor a un aliat perfecte per a la promoció dels seus títols. Barat i compromès, és clar que sí. De fet, gairebé totes les editorials es fixen en l'activitat i l'impacte dels seus autors en xarxes socials i en els mitjans de comunicació; i fins i tot, de manera vetllada, ens suggereixen que tinguem aquesta proactivitat. L'autor d'avui dia difereix molt d'aquells que fins i tot es permetien enviar a la merda als seus lectors. Però que un autor tingui bona mà a l'hora de vendre no vol dir que les editorials no hagin de posar en marxa el mateix engranatge amb el qual han fet moure les seves maquinàries durant dècades. Tot i que la vida d'una publicació sigui molt més efímera del que seria desitjable, durant aquests tres o quatre mesos de gràcia, les editorials han de lluitar per cadascun dels seus títols amb independència de l'activitat paral·lela que aporti l'autor. No tots tindrem la coberta dels nostres llibres al lateral d'un autobús, ni en una falca radiofònica, ni en un anunci de televisió... És de sentit comú que les grans inversions es facin amb aquells que les seves vendes tindran el retorn econòmic corresponent , però per als altres, els editors han de seguir oferint llibreries on signar, fires del llibre on assistir i esdeveniments literaris que encaixin amb la temàtica de cada llibre. És important que s'estableixin vincles amb clubs de lectura, amb blocaires, YouTubers i amb emissores de ràdio -per petites que siguin-. I és que els autors, amb independència del poc o molt que venguem, necessitem sentir-nos acompanyats en els nostres projectes. Una mania que tenim, escolti'm...
Escriure és una activitat molt solitària. I no em refereixo únicament a teclejar davant d'un monitor, cal recordar-se de la fase de documentació, dels moments de reflexió, de la composició de la trama o de les tedioses correccions. Després ens arriba una etapa d'absoluta incomprensió, la qual transcorre mentre esperem notícies de les editorials. Són processos que solen abastar mesos i fins i tot anys, pendents d'una trucada o d'un correu electrònic que triga a arribar molt més del que som capaços de comprendre. Solitud, solitud i més solitud... I quan arriba el moment de publicar, un té ganes de deixar-se de sentir com un anacoreta al desert i necessitem que algú ens acompanyi en el final de la travessia per arribar junts a aquest port anomenat èxit.

Em nego a creure que el distribuïdor sigui un mer transportista, que l'agent literari sigui un gestor, que l'editorial sigui una impremta i que els llibreters siguin uns simples botiguers. Tots els que formem part d'aquest meravellós món de bojos acabarem menjant de la mateixa taula, encara que alguns haguem de conformar-nos amb la part més petita de la manduca; i dic jo, que saciar la fam d'aquests temps de vaques magres és motiu suficient com perquè tots posem molt més de la nostra part.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada