#07 ELS FILLS DE L'ATLÀNTIDA - CURIOSITATS

De vegades l'atzar es converteix en una vareta màgica que pot marcar el nostre destí. Les casualitats molts cops ens sorprenen i alguns diuen que les coses sempre passen per algun motiu important. Ves a saber...  No sóc dels que creu en la sort, encara que sí en la seva recerca. Tampoc crec en la numerologia, tot i que la meva curiositat l'ha posat en consideració més d'una vegada. No en va, el 15 és un nombre que m'ha acompanyat en la meva trajectòria d'escriptor i un comença a pensar que quelcom còsmic em relaciona amb aquesta xifra.

Valgui aquesta introducció per explicar-vos una curiositat de Els fills de l'Atlàntida, una novel·la que teoritza sobre la identitat de Tartessos, terra que milers d'anys abans podria haver estat el reducte del continent atlàntic: l'Atlàntida. Doncs bé, durant el procés de documentació em vaig trobar amb algunes coincidències que tenen relació amb la meva vida personal i, qui sap, potser la d'altres autors que també van escriure sobre Tartessos i l'Atlàntida. I vaig al gra. El punt de partida d'aquest cúmul de casualitats és la meva data de naixement: 27 de maig de 1970.

Buscant informació sobre Tartessos vaig tenir l'oportunitat de llegir diversos llibres de consulta, principalment, els relacionats amb els pobles ibers i tots aquells que feien referència a Tartessos. El primer que va arribar a les meves mans va ser un que va escriure Joan Maluquer de Motes, historiador i arqueòleg, que va publicar "Tartessos" amb Editorial Destino al maig de 1970. El casual, és que amb poques setmanes de diferència, també es va publicar a Espanya "La fi de l'Atlàntida" de John Victor Luce.

No li vaig donar massa importància, sí, són dos casualitats però crec que entren dins dels termes legals de l'atzar. No en va, s'ha escrit molt de L'Atlàntida i, encara que menys, també de Tartessos. Però després em vaig topar amb una dada inesperada i sorprenent que em va deixar de pedra i que em va decidir a escriure aquest llarg post. Em vaig adonar quan ja havia acabat d'escriure la novel·la i em disposava a escriure els agraïments.

Finding Atlantis

Adolf Schulten va ser un arqueòleg i historiador alemany que es va apassionar per la història antiga de la península ibèrica i el primer que va teoritzar que Tartessos podria haver estat l'antiga Atlàntida i, per aquest motiu, va dedicar els seus últims anys a la feina de camp, fent prospeccions a les maresmes de Doñana. Les seves hipòtesis afirmaven que la mítica illa va ser engolida per un gran sisme submarí i va quedar submergida en els ara aiguamolls andalusos. La idea que em va portar a escriure "Els fills de l'Atlàntida" va sorgir quan vaig conèixer aquestes hipòtesis i el posterior documental "Finding Atlantis" que va emetre National Geographic per primer cop el 7 de juny de 2012, cinc anys exactes a la data de llançament de la meva novel·la. Però això no és el millor...

Adolf Schulten

Doncs bé, Adolf Schulten, a qui anomenen el pare de Tartessos, va néixer el 27 de maig de 1870, cent anys exactes abans que jo. A més, va morir un 19 de març: el dia de la meva onomàstica. Com et quedes?

Haurà volgut el destí que es publiqués aquesta novel·la el 7 juny de 2017? Suposo que no, però aquí queda...

EL VISIONARI JULES VERNE

Un dels meus autors preferits de joventut, per la seva manera de donar credibilitat a fets inexplicables i fer-ho amb tot luxe de detalls, va ser Jules Verne. Indiscutiblement és el pare de la ciència ficció i un dels exponents de la novel·la d'aventures del segle XIX. Totes les seves obres són universals i d'obligatòria lectura, malgrat que hagi transcorregut segle i mig. Sens dubte, va ser un home avançat al seu temps, potser un precursor o un guia per a la ciència. En certa manera, vist en perspectiva, no era tan desgavellat pensar que un dia l'home seria capaç de solcar els mars de manera submarina o, fins i tot, que podria viatjar a l'espai; de fet, Verne va ser coetani d'una època on la ciència va fer un pas cap endavant. no obstant, el que resulta intrigant és la capacitat de detallar en els seus relats algunes de les característiques tècniques de les naus o, fins i tot, vaticinar pràcticament els noms dels tripulants de l'Apolo VIII.

L'autor francès va escriure Al voltant de la Lluna entre 1868 i 1869, però el veritablement curiós és que, exactament 100 anys més tard, el 1968, l'Apolo VIII orbitava al voltant de la lluna tal com explicava en la seva novel·la i l'any següent, l'home la trepitjava. Un segle exacte separa el relat de la consecució. Sí, resulta curiós i hauríem prendre'ns-ho com una anècdota o un caprici de la casualitat. Ho faríem si aquesta fos l'única coincidència, però no ho és.

La novel·la explicava que la primera nau tripulada sortia des d'un punt de la costa de Florida sota bandera nord-americana i, de fet així va succeir. La NASA va establir com a base de llançament Cabo Cañaveral. La novel·la explicava també que la nau estaria tripulada per tres astronautes, fet que també va encertar; però compte: recordem els noms dels tripulants que van orbitar la lluna en la novel·la de Verne, els va batejar com Nichol, Barbicane i Ardan. El més increïble de tot, és que els que van viatjar en aquesta missió van ser Novell, Borman i Anders; noms amb les mateixes inicials.

Després hi ha detalls tècnics també coincidents, alguns d'ells amb escassa rellevància literària, però que es van ajustar al que després va ser la realitat. Verne va descriure la nau circumllunar al detall, recreant-se fins i tot en la seva massa, també coincident, i encertant de ple en les dimensions del cilindre del Columbia de l'Apolo XI.

Per cert, ja que referim al mòdul de comandament qye la NASA va posar el nom de  Columbia, cal recordar que Verne va batejar al canó que va impulsar la nau amb el nom de Columbiad. Potser això va ser un gest de complicitat de la mateixa Agència Espacial, qui sap ... No obstant, resulta molt, però que molt curiós.

Per si tot això no fos suficient, la nau de Verne va ser llançada des d'una latitud nord de 27 graus, set minuts i una longitud oest de 82 graus i nou minuts. El viatge es va completar després de 242 hores i 31 minuts de travessia, incloses les 48 orbitant a la lluna. La nau va caure en aigües del Pacífic a 20 graus i 7 minuts de latitud Nord i 118 graus i 39 minuts de latitud Oest. Si analitzem les dades reals de l'expedició, les coordenades són pràcticament exactes: sortida des de latitud 28 graus i 27 minuts Nord i longitud Oest de 80 graus i 36 minuts (amb prou feines 200 Kms. De diferència amb la novel·la). El viatge espacial va durar 127 hores i un minut, però amb l'excepció que només va orbitar 20 hores.

Una altra dada rellevant és que Verne va estimar una velocitat d'escapament gravitatòri de 11000 metres per segon, que també ho considero una aportació literari de poc interès, tret que la realitat ens confirmi que l'Apolo ho va fer a 10830 metres per segon.

La novel·la especifica molts altres detalls igual de sorprenents per la seva coincidència, com ara l'efecte de la ingravidesa, noms dels responsables de terra de l'operació o dels mecanismes de navegació de la nau d'observació.

I és que la vida i obres de Jules Verne està plena de misteris i secrets. Molts d'ells han anat adquirint rellevància en transcórrer el temps, en trobar evidents coincidències amb la realitat i en el contingut de les seves novel·les.

Mereix capítol a part, i dedicaré un nou post a això, una societat secreta, vinculada als Il·luminats de Baviera, que era coneguda com La societat de la boira i un membre actiu d'ella va ser el propi Jules Verne.

ENIGMES DE LA HUMANITAT

Molts cops ens hem preguntat què va passar fa aproximadament 4500 anys, quin va ser el detonant perquè l'home donés un salt evolutiu tan important com per desenvolupar habilitats agrícoles avançades, perfeccionar la pastura i la transhumància del bestiar o que construís una sèrie d'edificacions i monuments megalítics, molts dels quals segueixen avui en peus. No seria descartable que fos producte d'una revolució tecnològica espontània semblant a la que hem viscut durant els darrers cinquanta anys, però també hauríem de contemplar que alguna intel·ligència superior intervingués els nostres coneixements; diguem-li a aquesta Déus o extraterrestres.

És possible que no sapiguem mai què va passar, qui ens va ajudar i per què l'home va començar agrupar-se en civilitzacions modernes i a construir monuments d'arquitectura avançada. En aquest sentit, formen part dels enigmes de la humanitat les intrigants pintures rupestres del Tassili N'Ajjer, l'assentament urbà de Mohenjo-Daro en terres del Pakistan, les piràmides de Giza, les enigmàtiques Línies de Nazca al sud del Perú, el Machu Picchu o l'illa de Pasqua. Tota la tecnològica i la màgia que envolten aquestes enigmàtiques ubicacions podrien procedir d'una intel·ligència que va intervenir la nostra lenta evolució natural.

Si tot aquest misteri no fos suficient, farem un experiment matemàtic que afegeix encara més enigmes a totes aquestes localitzacions.

Al Golf de Guinea, a l'oest del continent africà, trobem el punt d'intersecció geogràfica; o el que és el mateix, el punt exacte en què conflueixen el Meridià de Greenwich i l'Equador terrestre. Aquest és geogràficament, el centre del planeta Terra.

Ara bé ...

Què passaria si dibuixessim una circumferència a la terra que abarqués 40.000 Km de superfície partint des d'aquesta intersecció?

Doncs passaria que aquesta circumferència creuaria exactament per Tassili N'Ajjer, Mohenjo-Daro, Giza, Nazca, Machu Picchu i l'Illa de Pasqua.

Arribats a aquest punt, tot i que la Ciència insisteixi a sostenir que totes aquestes cultures mai van tenir relació entre si, aquest curiós alineament circular podria indicar tot el contrari.

Però possiblement, mai arribem a saber-ho amb certesa.

LA MATANÇA DELS SANTS INNOCENTS

"La massacre dels innocents" - Llenç de Nicolás Poussin

Un d'aquells episodis qüestionables que formen part del Nou Testament és la suposada matança que va ordenar Herodes el Gran després del naixement de Jesús de Natzaret. I dic "suposada" perquè hi ha moltes inconsistències històriques per creure en la seva veracitat, encara que coneixent l'historial sanguinari del llavors rei de Judea, una cosa així bé podria haver succeït. A ningú escapa que Herodes era una persona amb una por patològica a perdre el seu poder i això el va portar a assassinar a diferents membres de la seva pròpia família, inclosos tres dels seus fills, però també cal tenir en consideració que era un regent que no va caure en gràcia a gairebé ningú. Des de la seva coronació, va estar qüestionat per les tres principals sectes religioses hebrees (fariseus, saduceus i essenis), que no van voler reconèixer el seu privilegi de rei per considerar-lo estranger i ser fruit d'una mare àrab, malgrat que està del tot comprovat que descendia de llinatge semita. L'animadversió dels jueus cap a Herodes va ser tal, que fins i tot es van arribar a explicar episodis d'ell que, amb el temps, han resultat ser falsos.

Una de les coses que fan dubtar de la seva veracitat és que aquest succés només apareix explicat a l'Evangeli de Mateu, mes no en la resta de textos i, si ja de per si, els passatges del Nou Testament han de ser interpretats tenint en compte les contínues censures, sembla estrany que només un dels evangelistes oficials faci referència a aquests fets. Tampoc s'esmenta en cap altre evangeli apòcrif ni tampoc en altres textos de cronistes del període en qüestió, ni tan sols de Flavio Josefo, el principal historiador de l'època i qui solia alimentar en tots els seus textos la llegenda negra del propi Herodes. D'aquesta manera, sent coneguda l'animadversió que Flavio Josefo tenia cap al rei de Judea, resulta estrany que passés per alt un crim d'aquesta magnitut.

Una altra dada qüestionable es la quantitat d'infants que van morir en aquesta matança. La versió més fiable afirma que van ser entre 20 i 40 criatures menors de dos anys, però la litúrgia bizantina de l'Església Ortodoxa parla de 14000 morts i l'Església siriana afirma que van ser més de 64000. En aquest sentit, cal tenir en compte que estem parlant del segle I, on els llogarets no estaven especialment poblats; de fet en aquesta època s'estima que la població de Betlem no era superior a les 500 o 600 persones. Aquesta xifra no només posa en evidència algunes de les versions més tardanes, a més posa en dubte l'esdeveniment en si.

Si totes aquestes dades no fossin encara suficients, cal recordar que segons l'evangelista, van ser els tres Reis Mags d'Orient qui li van revelar a Herodes el naixement del profetitzat rei dels jueus a la ciutat de Betlem, els mateixos que la nit abans omplien de dons al nounat.

EL PRIMER ATAC KAMIKAZE

25 d'octubre de 1944. Tal dia com avui de fa 72 anys, els nipons van idear un revolucionari mètode bèl·lic: els atacs Kamikaze, que el van traduir com "vent diví". L'Armada Imperial Japonesa va pensar que una manera infal·lible d'atacar a l'enemic era crear una unitat especial que tingués com a objectiu impactar de manera precisa allà on el dany fos més gran, encara que això impliqués perdre una unitat de batalla. Van posar en pràctica aquest atac per primera vegada durant la Batalla del Golf de Leyte, a l'arxipèlag filipí. A la primera escomesa, aprofitant el desconcert de la marina nord-americana, l'esquadra suïcida va aconseguir enfonsar un totpoderós portaavions que tenia com a objectiu conquerir les Illes Mariannes.

L'atac Kamikaze va suposar un abans i un després pel que fa a les tàctiques de guerra, encara que amb el temps, la seva efectivitat va quedar en entredit ja que els més de cinc mil pilots Kamikaze que van morir fent estavellar els seus aparells contra objectius enemics van provocar l'enfonsament de no més de trenta-quatre vaixells i la mort de tot just tres mil soldats nord-americans i britànics.

El 15 d'agost de 1945, després de l'anunci oficial de l'Emperador en què comunicava la rendició, el vicealmirall Onishi, creador de la Unitat Especial Kamikace, es va treure la vida en un ritual harakiri.

LA MORT D'HIPÀTIA D'ALEXANDRIA

Hipatia o Hypatia, nascuda a Alexandria en una data imprecisa entre el 355 i el 370 va ser una dona avançada al seu temps, no només per destacar en els camps de la filosofia, les matemàtiques o l'astronomia; a més va exercir de tot això com a capdavantera i manifestant obertament que es negava a convertir-se al cristianisme.

Va dedicar gran part de la seva vida als estudis lògics i les ciències exactes, essent una destacada alumna neoplatònica i seguidora incondicional dels estudis astronòmics de Teó, el seu pare. Va aprofitar tots aquests coneixements per exercir de mestra en una selecta escola alexandrina. Allà va compartir els seus coneixements i els seus ensenyaments van arribar a cervells aristòcrates, cristians i pagans, va escriure sobre astronomia, geometria i àlgebra, va idear el primer astrolabi modern i també va dissenyar el primer densímetre del que es tenen referències. La veritat és que poques dones en aquesta època gaudien de tanta influència i ostentaven semblant saviesa en una Alexandria en la qual el paper de la dona estava en un segon pla.

Malgrat que Hipatia tenia excel·lents relacions amb les principals autoritats dels diferents ventalls socials d'aquell llavors, malauradament es va veure embolicada en una espiral conspiratòria que la va posar en el punt de mira. El corrent cristià, cada vegada més nombros i bel·ligerant, va emprendre una dura croada contra el paganisme i, especialment, cap al neoplatonisme, encapçalat per la pròpia Hipatia. A més, volien donar un cop d'efecte a Orestes, Perfecte Imperial d'Alexandria i amic íntim de la nostra desgraciada protagonista.

Al març de l'any 415, Hipàtia va ser segrestada cap el fosc, despullada i exposada a sacrifici a l'altar major del temple de Caesearum. Allà la van torturar amb sadisme, tallant la seva pell amb el tall d'una esmolada petxina i la van apallissar fins a acabar amb la seva vida. Després, van desmembrar el seu cos i es van endur les seves restes fins Cinaron, on van encendre una foguera i la van cremar.

LA TRAÏCIÓ DE FRANCISCO PIZARRO

Expliquen les cròniques de l'època que Vasco Núñez de Balboa, un dels grans conqueridors espanyols del segle XVI va ser executat per traïció a la Corona, tot i que es desconeixen els detalls exactes d'aquest delicte. Si bé és cert que el navegant havia sabut conciliar les hostilitats amb els indígenes del Nou Món deposant la violència i arribant a acords comercials amb ells, no sembla que sigui motiu suficient com per ser considerat un traïdor.

Abans del fatídic episodi, era notori que els seus mètodes i les seves exigències no eren del tot ben vistos per la Corona. El seu caràcter rebel i indòmit va arribar fins a les més altes instàncies, que van nomenar nou governador de Darien (Panamà) a Don Pedro Árias Dávila, qui supervisaria les noves rutes per Amèrica i es cuidaria d'observar de prop les polítiques de Núñez de Balboa. Tot i així, el conqueridor seguia essent respectat i continuava administrant diferents ciutats de les noves terres.

El 1518, Núñez de Balboa va preparar l'expedició a Birú (actual Perú) amb la intenció de convertir-se en el principal conqueridor de la història i va demanar una ingent estructura de sis naus i dos-cents homes per dur-la a terme, a més del pagament de les regalies de l'expedició. Va voler que fos Francisco Pizarro, amb qui havia participat anys abans en el descobriment del Mar del Sud, el seu lloctinent per aquesta missió i en ell va confiar per tractar amb el nou governador l'obtenció dels recursos que havia previst pel viatge.

Ja al gener de 1519, Núñez de Balboa és citat a Acla (Panamà) per reunir-se amb el governador i cobrar el que s'havia acordat, però a la seva arribada a la comandància es trobà amb Francisco Pizarro, qui armat i amb un bon grup d'homes arrestà el famós conqueridor per ordre expressa del propi Pedro Árias Dávila, acusat d'alta traïció. Dies més tard, Núñez de Balboa va ser executat.

La gran expedició va quedar més tard en la glòria de Francisco Pizarro, de qui es diu que havia pogut traïr a Núñez de Balboa a canvi de ser-li atorgada l'alcaldia de Panamà i el favor de comanador de la Corona.

L'ECLIPSI DE CRISTÒFOR COLOM

Tot i que existeixen molts dubtes sobre la certesa d'aquest curiós episodi de Cristòfor Colom, hi ha diferents cròniques i il·lustracions que podrien donar-li certa veracitat.

L'11 de maig de 1502, Colom va partir del port de Cadis al comandament de les caravel·les Vizcaína, Gallega, Capitana i Santiago de Palos, en la que era la seva quarta expedició a les Amèriques. Després de visitar terres caribenyes i recórrer tot Amèrica Central per realitzar una cartografia de la zona s'estableix a Panamà, territori en el qual trobaria hostilitats amb indígenes Guaymis que provocarien la seva marxa després de setmanes d'enfrontaments. Amb la tripulació esgotada, van decidir tornar a Espanya per la ruta del Carib. El trajecte va estar plagat d'incidents, no només pels problemes de navegació en condicions extremes de la mar, a més van patir els efectes d'una plaga que va deteriorar severament els cascos de varies naus. Això va provocar que arribessin a les costes de Jamaica el 25 juny 1503 amb la meitat de la flota i amb molts dels seus tripulants malalts i ferits després dels enfrontaments de Panamà.

Durant setmanes, els nadius de la illa van proveir aliments als espanyols a canvi de quincalla i estris de cuina. Mentrestant, els delmats tripulants, intentaven reparar les naus per emprendre el viatge de tornada. Però a mesura que transcorria el temps, les hostilitats entre espanyols i indígenes van anar en augment i l'aprovisionament va començar a escassejar. Això va provocar que una part de la tripulació s'amotinés i exigí a Cristòfor Colom que prengués les aldees per la força, opció que l'almirall va descartar per no delmar encara més als seus tripulants. No obstant això, l'almirall va ordir un pla maquiavèl·lic per acovardir els nadius que començaven a veure els espanyols com a enemics.

Colom va fer ús d'un almanac astronòmic i va fer de la casualitat un truc màgic als ulls dels nadius. Va demanar reunir-se amb el líder dels indígenes i li va explicar que el seu Déu estava molt enfadat amb les seves hostilitats i el va amenaçar amb fer desaparèixer la lluna al cap de tres dies si les seves tropes no eren avituallades i cessaven amb les hostilitats.

Els nadius no van fer gaire cas a les apocalíptiques amenaces de l'almirall espanyol, però al tercer dia la lluna va començar a envermellir fins que l'eclipsi la va fer desaparèixer i els incauts aborígens van comprendre que el déu dels visitants els havia castigat, tal com els havia advertit Colom.

Així doncs, morts de por, es van presentar davant l'almirall amb multitud de menjars i dons per pregar-li que els tornés la lluna i el seu déu fos magnànim amb ells. Colom va accedir i hores més tard la lluna va tornar a brillar sobre l'illa.

LA MORT DEL PAPA JOAN PAU I

Al llarg de la història, algunes de les morts papals han estat cobertes d'un mantell conspiratori que El Vaticà sempre ha aconseguit dissimular. Com en tots els governs -perquè exercir un pontificat és en tota regla una direcció de estat-, les lluites de poder i els interessos dels diferents corrents d'adoctrinament, han tacat de sang a la Santa Seu. És fàcil imaginar que gairebé tots aquests moments negres formen part d'una època medieval convulsa on les lleis dels pobles seguien estant un pas per sota de les lleis de l'Església Catòlica.

Per aquest motiu, ens centrarem en un cas relativament recent, tot i que d'això ja han transcorregut prop de quaranta anys.

Conegut com "el Papa del somriure" o "l'humil", tristament serà recordat per la brevetat del seu mandat. De nom secular Albino Luciani, Joan Pau I va ser el pontífex número 263 de la història i successor de Pau IV. Va arribar a la butaca vaticana el 26 agost 1978 després d'una ràpida fumata blanca. Des del primer moment va posar en valor un aire reformista i un propòsit clar d'aprofundir en les transformacions iniciades per Joan XIII. Era un Papa amable, dels que causen certes simpaties a una societat, que per aquesta època, necessitava d'una renovació en el timó catòlic. Tanta va ser la seva predisposició al canvi, que una setmana després del seu mandat va anunciar que auditaria i faria públics els comptes de l'Església.

La mala sort va voler que morís trenta-tres dies després d'haver estat elegit, això si donem per suposat que la seva defunció va ser merament natural i capritxosa. La comunicació oficial de la Santa Seu informava que el pontífex havia mort a conseqüència d'un infart de miocardi.

El Vaticà va anunciar que no es realitzaria autòpsia al seu cos, encara que aquesta serà sempre la versió oficial. La incredulitat dels feligresos va ser tal que ràpidament van sortir a la llum diferents especulacions, com l'assassinat o el suïcidi.

En ple procés d'elecció del següent pontífex es va saber que la mort podria haver estat produïda per una intoxicació farmacològica i això va fer augmentar el tamany de les teories conspiratòries, sobretot en emetre un segon diagnòstic post-mortem. Tenint en compte, a més, que no existia oficialment un estudi forense. Per què aquest canvi en el diagnòstic?

En aquest punt, El Vaticà, tement que prenguessin força les teories que apuntaven que la causa de la mort podria haver estat un assassinat, es van afanyar a explicar que Joan Pau I havia ingerit una dosi massa gran d'un medicament que prenia habitualment per regular la pressió arterial. De totes maneres, tot i que la informació oficial sostenia doncs, que la causa de la mort tenia un origen toxicològic accidental, la veritat és que tampoc van fer massa esforços per desmentir els rumors que apuntaven a un suïcidi.

A data d'avui es desconeix si finalment se li va practicar una autòpsia al cadàver de l'infortunat Albino i la versió oficial sosté que no es va fer.